Primer unes dades per a situar la qüestió d’avui: el consum elèctric a Espanya va ser de 280.000 GW-h l’any 2008 i de 246.805 GW-h l’any 2021. És a dir, hi ha una clara tendència a la baixa, més enllà de la influència de fenòmens com la pandèmia. Penso que aquest descens s’explica per a una major eficiència (als electrodomèstics, a l’enllumenat públic i al particular de cada casa on cap cop més es fan servir elements de baix consum) i també per l’increment del preu de l’electricitat que lògicament té com a resultat la moderació en el consum.
Si cada cop es consumeix menys electricitat, seria lògic esperar que en paral·lel disminuïssin els elements necessaris de generació d’electricitat. I no és així, per tant és una paradoxa. En efecte, l’any 2021 hi havia instal·lada una potència total a Espanya de 113.511 MW, dels que quasi un 60% era d’energies renovables. Però a finals d’aquest any, els promotors havien sol·licitat connexions a REE per un total de 176.000 MW. És a dir, que si tota aquesta potència de renovables acabés finalment instal·lada, sumada a l’actual, suposaria uns 243.000 MW, bastant més del doble de la que va fer falta, incloent a les no renovables, per a generar la demanda de 2021. I això en unes condicions de mercat de reducció en el consum elèctric.
I dia a dia apareixen noves propostes de projectes de renovables, tant terrestres com marins, que fan augmentar la potència teòrica instal·lada. És a dir, ja tenim més del que faria falta, i el que fan els promotors és demanar construir més i més. Per què d’aquest excés? Analitzaré les causes segons el meu parer.
En primer lloc, per assegurar la garantia de subministrament en renovables (no sempre tenim ni el sol ni el vent òptims) cal instal·lar molta més potència que la generada. És lògic, però potser seria convenient posar un límit, encara que fos aproximat, a l’excés necessari per a garantir el subministrament.
El segon factor és l’especulació, una mena de bombolla energètica produïda per empreses especialitzades en l’obtenció de permisos d’accés i autoritzacions administratives, i que revenen els seus projectes just abans de la seva construcció, a empreses energètiques, que s’estalvien una tramitació enrevessada, i també a fons d’inversió. El negoci d’aquestes empreses és endegar quants més projectes millor, a fi de garantir-se aquell mínim per especular. Això pot crear un desajust entre la sol·licitud de permisos no real i la potència que final s’acabi construint. No sembla que les fiances demandades per les administracions hagin aturat del tot aquest procés.
El tercer element a considerar és que es vulgui generar molta més energia de la que Espanya necessita per vendre-la a altres països que no han fet prou bé els deures en el camp de la transició energètica i que la guerra d’Ucraïna no fet més que complicar la situació. És a dir, ésser una mena de subministradors energètics de la resta d’Europa. Sobre el paper sembla una bona cosa, però si s’analitza objectivament, la generació de renovables té sempre associat un cost ambiental, paisatgístic i social que es genera a la zona de producció i no de consum. Salvant totes les distàncies, seria com aquells garrins procedents d’Alemanya i Països Baixos, que els engreixem aquí (i ens quedem amb les pudors, els purins, les plagues, etc.) i que després els tornem a enviar als països d’origen en forma de carn a punt pel consum. En definitiva, una mena de colonialisme energètic modern, verd i sostenible.
Finalment, hi ha el tema de l’anomenat hidrogen verd, que hi ha qui el situa com la gran solució per substituir les combustions. Però la producció d’hidrogen a partir de l’aigua és un procés altament ineficient (un rendiment de només 50%) i per tant, fer servir hidrogen en lloc de gas natural, caldrà una gran quantitat d’energia que en bona lògica hauria de ser renovable. Això podria explicar que es plantegi generar molta més energia renovable que la que fa falta pel consum elèctric. Però més enllà de tots els problemes tècnics associats, generar tanta energia no només té uns impactes importants, sinó moltes incerteses si hi haurà disponibilitat suficient de materials per a construir els elements de generació i com es poden encarir a la curta. El sol i el vent són gratuïts però no la construcció de plaques i aerogeneradors. Moviments especulatius poden posar en perill els resultats econòmics de les gegantines instal·lacions necessàries i foragitar els grans capitals de la transició energètica.
En resum, voler generar molta més energia elèctrica renovable de la que necessitem i en un context de reducció de la demanda, és una paradoxa aparent que es pot explicar per quatre raons: garantia del subministrament, especulació, comerç amb altres països i generació d’hidrogen verd.
Si seguim obstinats en un model de creixement (que no de desenvolupament) basat amb consum intensiu d’energia i de recursos, moltes coses grinyolaran, sobretot la biodiversitat. Res pot ser infinit en un món finit, ni tan sols la generació d’energia encara que sigui renovable.
