En el seu sermó de Sant Joan, el Vivales de Waterloo va anunciar la bona nova: els catalans som un poble que camina. «A diferència d’altres cultures», va afegir tot seguit, per a deixar clar que els altres pobles són uns ganduls i que si els catalans no som el poble elegit de Déu, és només perquè un altre se’ns va avançar fa milers d’anys, fins i tot en això de caminar. No va dir cap a on camina el poble català perquè no en té ni punyetera idea, però sobretot no ho va dir perquè no calia: es tracta només de sortir a pronunciar alguna vacuïtat, que sinó, a veure qui se’n recorda que el pobret segueix allà, amb el seu Consell i la seva Casa de la Republiqueta, i les seves fotos amb els negres de Biafra. De passada, es postula com a líder a perpetuïtat, ja que per a dirigir a un poble que camina, ningú millor que un líder que corre. Per a fugir, però corre.
Hi ha un capítol de la sèrie Borgen en què el govern no sap què fer amb un ministre molest per les seves declaracions. Al final, opten per donar-li un càrrec en la Comissió Europea, en el que pot semblar un ascens. En realitat, l’envien allà perquè pugui manifestar-se a pler, ja que, com recorda la primera ministra amb un somriure cínic en signar el nomenament, «si crides a Bèlgica, no et sent ningú». La sort que té el Vivales és aquesta, que de les periòdiques necieses que crida a Bèlgica no se n’assabenta ningú, exceptuant, és clar, als qui sintonitzen TV3, que per a això la tenim. Per a la seva fortuna, ni a Espanya, ni per descomptat en la resta d’Europa, saben res de les aventures belgues del Vivales i la seva cort, i molt menys de les seves opinions, en cas que en tingués alguna. Ningú el sent.
Un poble que camina, diu. Les manifestacions del Vivales són cada vegada més semblants a les del líder d’una secta, buides de contingut i destinades exclusivament a continuar manipulant les febles ments dels seguidors, qualsevol dia organitza un suïcidi massiu a la Guyana. Tal vegada aquest viure fora de la realitat sigui per als seus adeptes signe de santedat. Però ull viu, que no és l’única opció. Com recorda Andrés Barba en el seu excel·lent La risa caníbal, la impermeabilitat absoluta a l’experiència del món exterior és l’única qualitat que comparteixen per igual els idiotes i els sants.
