El professor Manel, ara de la meva filla i que fou el meu tutor de cinquè, encara sabia que amb els meus pares vivíem al carrer Caballeros. «Saps per què ho sé?», li va preguntar la setmana passada a la meva filla, «perquè jo vaig dur-hi el teu pare algunes nits que ens havíem quedat fins tard a l’escola perquè acabés els deures que tenia pendents».
Jo era un molt mal alumne i el professor Manel em va fer passar per l’adreçador. I ho va fer com ho fan els homes lliures i d’honor, que s’estimen la seva feina i la feina que fan els fa com són. És a dir: pagant el preu. Jo no feia mai els deures i un dia em va dir: «si demà no els portes fets no sortiràs de l’escola fins que acabis els de tota la setmana». Jo igualment no els vaig fer perquè no creia que passés, però aquella nit no vaig arribar a casa fins a quarts d’una de la matinada, acompanyat en cotxe pel professor Manel. Si ara el professor mostrés aquest grau de devoció pels seus alumnes seria denunciat pels pares, acomiadat per l’escola i condemnat per la Generalitat a la presó. Ni els pares serien prou intel·ligents per agrair l’immens valor de la seva ensenyança, ni l’escola –la meva mateixa escola!– l’entendria, i per descomptat no tindria ni l’ombra de la més petita valentia per aguantar la pressió dels pares o de la Generalitat o de les xarxes socials o dels professors dements i companys del professor Manel, i l’acabarien deixant acomiadat i sol davant l’escarni i del linxament.
Aquestes que s’omplen la boca i les manifestacions demanant una escola de qualitat, o que criden a les vagues de mestres com a la yihad, són els mateixos que han arruïnat qualsevol qualitat possible amb la seva mediocritat humiliant; i acusen de feixista qualsevol demostració de caràcter, de personalitat, d’amor, d’humanitat, de compromís amb la feina i amb l’alumne. Els fa tanta vergonya la seva deixadesa, la seva debilitat mental, la seva baixesa, que se senten ofesos, insultats davant de qualsevol rastre d’alçada moral.
No hi ha un fantasma que recorre Europa que hagi destruït l’ensenyament a Catalunya. Hi ha uns pares irresponsables i tous, bonistes, que diuen «pel meu fill mato», com aquella hortera, però que els seus fills no són al centre de les seves decisions ni són el que més importa de llurs vides. Hi ha uns pares absents, depriments, que no entenen l’amor; i uns mestres que treballen per hores sense cap passió, destruïts per l’esquerra tant pel que fa a la porqueria ideològica com per una manera cínica, barata, poc valenta d’estimar; hi ha uns mestres que no s’impliquen, que defugen l’ànima dels alumnes perquè l’ignoren o la neguen, i que eduquen perdedors, rendits abans de començar a lluitar, nens i nenes de paper d’estrassa, sense tensió transcendent, dopats d’empatia i d’emotivitat, sense cap exigència, sense cap valentia, sense cap intel·ligència. Sense cap delicadesa per les coses petites i belles, ni per les flors estranyes. Quin sòrdid museu del sucre i l’obvietat! I ells són els que després van de xiulet i pancarta. Com sempre, els que més es queixen són els que més destrueixen. Si Júlia Castells, la fundadora de la meva escola, llegís aquesta frase, riuria. Ni que només fos perquè me la va dir ella.
El mateix passa amb el periodisme. Hi ha una mena de públic que, com els actuals pares de la meva escola, es queixen que els diaris i les televisions i les ràdios ja no som tan valents com solíem ser i que ens hem convertit en la catifa del poder. Jo he sentit moltes vegades aquests lectors, oients o espectadors. Són exactament els mateixos que quan encabat publiquem un article o una informació que se surt del carril central del bonisme ens diuen feixistes o que «aquestes coses no s’haurien de poder escriure» o que «com pot ser que aquest Sostres pugui encara escriure en un mitjà seriós». I aleshores pinten les parets d’aquest diari, com tantes vegades ha passat a propòsit dels articles de l’Albert Soler. Els que pinten amenaces perquè no els ha agradat un article són els mateixos que et diuen feixista, i sovint fan les dues coses a la vegada. Intimidacions, amenaces. Querelles: jo n’he tingut unes quantes i encara que les he guanyades, seria absurd no reconèixer que perdem un llençol a cada bugada.
El professor Manel sap que és molt difícil fer la feina entre uns pares que no estimen els seus fills i una escola que defensa els seus mestres. Jo també sé que escric sol, fent equilibris al filferro, i que quan caigui no només continuaré estan sol sinó que les primeres pedrades seran les suposadament amigues.
No és que m’importi gaire, perquè sempre he tingut clar que a la meva filla l’educo jo, i no l’escola, que més aviat fa de centre social; i pel que fa a escriure, jo sempre escriuré en un lloc o en un altre, tot i que em sap greu la desventura que a Catalunya pateix la llibertat i que cada dia hi hagi un tema o un matís o una paraula més que ha quedat fora del marge. No anem bé i fa estona que no anem bé. M’entristeix però no és el meu problema, una mica com els fets de Melilla i la seva tanca, que evidentment hem de defensar dels assalts i Pedro Sánchez ha fet molt ben fet de comprar el rei del Marroc perquè li faci la feina bruta. Ben sàtrapa, ben bruta. És terrible viure al Marroc. Jo també voldria fugir-ne, però el nostre problema és defensar la nostra convivència, el nostre equilibri i la nostra llibertat.
El professor Manel ja no se sap l’adreça de cap dels seus alumnes. Més aviat els pares i l’escola se saben la seva per qualsevol dia, amb qualsevol pretext, anar-lo a buscar.
