Quiosc

Diari de Girona

Matías Crowder

Adéu, cinemes Albèniz

Tothom que ha viscut un temps a la ciutat de Girona té la seva anècdota del cinema Albèniz, que ha tancat aquest dijous passat sense avís previ. Jo en tinc dues.

La primera anècdota es remunta a molts anys enrere, quan feia poc temps havia arribat a Girona, el 2003, i malvivia treballant a les nits com a bàrman i cambrer. Aleshores l’únic dia que tenia lliure era dimarts. Era estiu i feia molta calor. Aquell va ser el motiu pel qual vaig anar al cinema, vivia en vint metres quadrats de l’Exaimple i, com que era el meu dia lliure i no podia dormir per la xafogor, vaig pensar que era una opció raonable. Havia anat al cinema Albèniz alguna vegada i sabia que allà l’aire condicionat era una benedicció.

Vaig anar a una de les sessions anomenades golfes, aquelles que començaven de matinada i acabaven cap a les tres. Tant me feia el que veuria per estar un parell d’hores sota uns agradables vint graus. Aquella nit feien Freddy vs Jason i vaig pensar que una mica de terror de matinada no em vindria malament. Quan vaig entrar, no hi havia ningú a la sala. Un dimarts a aquella hora no n’hi havia per menys i em vaig convèncer que l’home que projectava pel·lícules devia ser un veritable entusiasta. Vaig creure que almenys algú més hi entraria. La sessió es va fer igual, amb una sola persona: jo. Vaig pensar que passaria por, sol al cinema amb una de terror, però la veritat és que ho vaig passar de meravella recordant quan Krueger o Jason, als vuitanta, em portaven malsons.

La segona anècdota va ser amb la meva filla, ella va anar al cinema per primera vegada als Albèniz. Si no recordo malament, anàvem a veure Campanilla i ella estava realment emocionada. Com que arribàvem una mica just a l’hora, i a la sala ja havien apagat els llums, la meva filla va tenir por i no hi va voler entrar. Ens vam quedar allà, asseguts en un banc al costat de l’entrada de la sala, ella va preferir que jo li expliqués de què anava la pel·lícula, que em vaig inventar completament menjant les crispetes fins a la funció següent. Vam entrar amb la llum encesa. Després, quan va començar la pel·lícula, ja s’havia oblidat la por.

El cas de l’Albèniz és especial i fa pena. Posen punt final a 99 anys d’història al cor de la ciutat de Girona. De passar avui per la porta, es poden veure les cartelleres desmantellades i algú distret que ve a comprar entrades. Un té la sensació que tanquen llibreries i tanquen cines amb molta història a la ciutat, sense cap manera d’evitar-ho, i que amb cada tancament se’n va una cosa molt nostra. Queden les anècdotes del temps viscut.

Compartir l'article

stats