Parlant amb un amic empresari del concepte d’anticipar m’explica que en una empresa, o en qualsevol col·lectiu, cal mirar endavant per no caure. És com si al conduir no féssim res en veure una corba molts metres més enllà i esperéssim a frenar a l’últim moment, fet que pot portar a que hi entrem a massa velocitat i sortim de la carretera o xoquem amb el voral. Anticipar és ser intel·ligent, és preparar les coses per actuar millor pels esdeveniments futurs. I, per fer això, a les carreteres hi hem posat senyals, uns indicadors del que s’ha de fer, altres prohibint directament fer certes accions, com anar a una determinada velocitat, no avançar, entrar per un camí, o aparcar en certs llocs. Les senyals ens ajuden a anticipar, sobretot quan no es coneix el recorregut que s’ha de fer.
A l’economia li passa una cosa semblant, sobretot quan venen corbes, com és el cas d’ara. Estic sorprès de veure com actua la gent davant l’escenari que s’entreveu d’aquí pocs mesos. Podríem dir que hem inventat l’economia de xauxa: tothom a passar-s’ho bé encara que no es pugui. A casa em diuen que sempre faig previsions que no es compleixen, com que no hi haurà prou petroli o com que la temporada d’estiu d’enguany serà dolenta. Aquesta és la sorpresa, car a l’últim trimestre de 2021 ja avisava que la inflació seria del 10% i que enguany el creixement seria del 3,5% i que això faria mal venint del 5,4%. Doncs bé, tant la inflació com les expectatives sobre l’economia es van complint, però la reacció de la gent és com si veu ploure i no s’immuta. Per què passa això?
Si una persona llegeix certa informació econòmica pot actuar preventivament, per exemple venent accions de certes empreses, invertint els estalvis en actius fixos per evitar perdre valor... però la gent que no segueix amb detall aquesta informació econòmica no té per què actuar, car la seva visió és la de que hi ha més treball que mai, que hi ha més gent als concerts, als restaurants o a la carretera, que els avions van plens fins la bandera... per què hauria d’actuar si a sobre la presidenta del BCE Christine Lagarde diu que l’economia europea va relativament bé, si el president d’Espanya Pedro Sánchez diu que l’economia va bé i si el president Pere Argonès diu que no ens hem de preocupar perquè l’economia catalana va créixer l’any 2021 més que cap altra a Europa i que és molt resilient? Serà que aquests dirigents no tenen prou informació perquè fan com Mariano Rajoy que només llegia la premsa esportiva del Real Madrid? En cap cas. No ho fan per no esvalotar el galliner i continuar amb un creixement fins que s’esgoti. Però recordeu el símil del cotxe, a mesura que ens apropem a la corba, al problema, més difícil serà actuar, sense temps de reacció i havent de frenar en sec, i ves a saber si el nostre sistema antibloqueig de rodes ABS actuarà de forma precisa o bé sortirem de la corba.
Una cosa és no voler preocupar en excés a la gent per no perdre vots en les properes eleccions, però una altra és no actuar quan saps que al mes d’octubre la patacada serà segura, quan la borratxera estival s’hagi esvaït. Sabem que a final d’any no hi haurà gas, ni prou gasoil, ni prou aigua i, enlloc d’estalviar pel que pugui venir, ens posem a consumir com folls. Es pot saber quina responsabilitat tenen els nostres dirigents?
Per tot això és necessari que els que podem actuar, actuem. Em refereixo als particulars, avançant mesures d’estalvi. Però també em refereixo als empresaris, avisant que el consum que es veu ara és fictici, que la gent està consumint amb deute a la targeta, que la morositat dels préstecs a consum ja és molt superior a la habitual, que la frenada de la despesa serà sobtada, que cal actuar per frenar la inflació. Què podem fer els empresaris davant aquesta visió? Buscar mercats exteriors alternatius, preparar-se per si s’ha de reduir la producció, definir productes amb menys contingut d’energia i de matèries primeres i pactar una pujada de salaris moderada, per exemple del 4%, per evitar entrar en l’espiral de preus que ens tombaria del tot durant molts anys seguits. Si no ho fan els polítics, cal que ho facin directament els empresaris, no es pot negociar l’augment salarial quan tot s’hagi podrit, cal anticipar el problema. El meu amic em deia que caldria que l’administració ajudi en aquesta definició fent, per exemple que l’augment sigui sense retenció d’IRPF i de costos socials per possibilitar que la pujada sigui efectiva. Pels que no ho sabeu, si a un salari de 25.000 euros li fem una pujada de 4%, 1.000 €, a l’empresa li costarà 1.350 € i el treballador només en veurà 750 €, la resta, 600 euros van al sector públic.
No tenir clar com s’ha d’afrontar el problema porta a fer errors, com el d’abaixar l’IVA elèctric o subvencionar el gasoil, perquè el que cal és frenar el consum d’energia, d’aigua i de matèries primeres. Per què no es baixa l’IVA de productes no materials, de serveis i de trens?
Ja no us explico quan el que cal és dissenyar el futur a deu anys. Divendres vaig escoltar el president Aragonès dir que Catalunya hauria de tenir el 25% de PIB industrial el 2030 i que hauria de ser amb indústria verda. Ni és possible un PIB industrial creixent en un escenari desmaterialitzat, ni és possible construir una indústria verda sense renovables, camí que la mateixa administració està frenant inconscientment. És dir, per un costat el cotxe s’acosta a tota velocitat a la corba, i per altre costat no es deixa que toquem el fre. Pregueu perquè els polítics llegeixin una mica més aquest estiu i tornin al setembre amb les idees clares. Ho necessitarem, hauran de posar senyals amb urgència per frenar a temps.
