Al llarg dels propers mesos el duel entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo es presenta interessant. El PP avui ha agafat embranzida a les enquestes després de l’aclaparadora victòria de Moreno Bonilla a Andalusia. Mentre, el PSOE no remunta posicions des de la desfeta a la Comunitat de Madrid.
Però el president del govern espanyol no es donarà per vençut fàcilment i treballa amb l’objectiu de remuntar posicions, tot desitjant que la plataforma de Yolanda Díaz superi el nombre actual d’escons d’Unides Podem.
Sánchez té un any i mig per a refer-se. No sembla fàcil, però és un home amb sort. De moment ha aconseguit superar la pandèmia amb més encert que errades. I ara pateix una inflació de més d’un 10%. La guerra a Ucraïna ha provocat una crisi energètica que no només afecta Espanya, sinó a tots els països de l’entorn.
La cimera de l’OTAN s’ha tancat amb un gran èxit organitzatiu i Pedro Sánchez ha gaudit d’un gran protagonisme al costat dels líders mundials. Fins i tot la seva camaraderia amb Joe Biden deixa enrere alguns malentesos de l’època Zapatero amb els Estats Units.
Però avui la gran preocupació és l’economia i com afecta a la butxaca dels ciutadans. Els preus s’han disparat i cada cop costa més arribar a final de mes.
La reforma laboral amb un gran acord entre sindicats i patronal, l’actualització de les pensions, els ERTE i els crèdits ICO han estat bàsics perquè avui la situació a l’estat espanyol no sigui més crítica.
Però tots aquests encerts –que gaudiren del suport de la majoria de la ciutadania– s’han vist anul·lats de cara a l’opinió pública a causa de les contínues discrepàncies entre els socis de la coalició de govern. Unides Podem no ha desaprofitat cap ocasió per tal de distanciar-se del PSOE, tot intentant marcar personalitat pròpia. Però mentre el descens a les enquestes dels socialistes ha estat constant, els podemites viuen en una crisi permanent i no aixequen el vol, acusen la manca d’implantació territorial i la manca d’unitat interna.
És per això que si de debò Pedro Sánchez vol continuar a La Moncloa o obligatòriament ha de pactar amb Yolanda Díaz un acord de no agressió. Aquesta divisió només afavoreix un Feijóo que pot veure passar el cadàver polític del seu contrincant sense despentinar-se.
Però encara hi ha partit i si en aquest any i mig hi ha pau governamental, Pedro Sánchez pot recuperar molt del terreny perdut. I més si el PSOE és capaç de fer un bon resultat a les eleccions municipals. I aquí tenen un pes important les alcaldies de Madrid, Barcelona, Sevilla o València. I d’altra banda caldrà veure si barons socialistes com García Page, Ximo Puig, Fernández Vara o Lambán seran capaços de revalidar mandat a les seves autonomies.
Alberto Núñez Feijóo busca l’espai central de l’electorat i en un futur haurà de combinar les polítiques dretanes de Díaz Ayuso amb les liberals de Moreno Bonilla. Des de diferents posicions ambdós polítics aconseguiren frenar l’ultradreta de Vox i cruspir-se tots els escons de Ciutadans.
El líder gallec és conscient que no pot cometre errors si vol mantenir l’actual avantatge demoscòpic. Superat l’escull andalús amb matrícula d’honor, avui té els reptes d’Euskadi i Catalunya. Si el PP deixa de ser residual en aquestes dues comunitats històriques la seva victòria sembla indiscutible. En aquest sentit tot fa pensar que es veurà obligat a fer foc nou, per tal de fer oblidar alguns episodis com els de Sánchez Camacho o Jorge Fernández Díaz que diuen molt poc en favor d’un estat de dret. Però compte, perquè Pedro Sánchez encara no ha dit la darrera paraula. En més d’una ocasió els partits s’han guanyat a la pròrroga o a la tanda de penals.
