Encara no fa un mes, Madrid es col·lapsà per la 32a cimera de l’OTAN. Una cimera històrica, que concentrà a la capital trenta-dos líders de les principals potències occidentals. Les senyores o parelles d’aquests mandataris (el preu anava obscenament en el mateix paquet) van poder fer allò que Àlvaro Uribe en deia «turisme presidencial» i que caldria eradicar d’una vegada. Com era obvi, es parà una catifa vermella a Joe Biden, que va venir a fer els seus negocis (un parell de destructors més a la base de Rota, la venda d’armes i de gas liquat nord-americà i la promesa de l’Estat espanyol de posar-se al dia en els seus deutes militars). Els catalans, ho sabem prou: qui paga mana. Dels 2.500 milions d’euros del pressupost anual de l’Aliança Atlàntica, els EUA aporten el 16,35 %; segueixen Alemanya (16,3 %), Regne Unit (11,2 %), França (10,4 %), Itàlia (8,7 %), Canadà (6,8 %)... La mitjana que ha d’aportar Espanya és del 5,99 % .
Feia pocs dies que, davant la massacre de Melilla, el president espanyol Pedro Sánchez havia parlat d’«integritat territorial», concepte que serveix per a tot –terrorisme, independentisme, migracions...–, quan s’han acabat els altres arguments econòmics, polítics, socials i es volen oblidar els simplement humanitaris. A la integritat territorial espanyola no li fan nosa les tres bases de la OTAN: la Caserna General de Despliegament Ràpid de l’Aliança Atlàntica de Bétera (València), el Centre d’Excel·lència contra Artefactes Explosius Improvisats d’Hoyo de Manzanares (Madrid) i el Centre d’Operacions Aèries de l’OTAN (CAOC-TJ) de Torrejón de Ardoz (Madrid) ni les dues bases estatunidenques en territori espanyol, l’aèria de Morón de la Frontera (Sevilla) ni la base naval de Rota (Càdis). Una simple constatació.
Ja sé que no existeix cap Mr. Marshall que regali duros a quatre pessetes, i que els EUA i els altres van a aquestes cimeres a fer els seus mercadeigs i transaccions. Per això calen vestits d’etiqueta, visites a museus i sopars de gala per embolcallar i despistar una trobada-negoci al voltant de la compravenda d’armes i recursos energètics. El punt clau d’aquesta cimera –hi parlà Volodímir Zelenski i hi era present l’alcalde de Kíiv, Vitali Klitxkó– era la redefinició del Concepte Estratègic que substituïa el de Lisboa del 2010. I a fe que ha canviat radicalment. Rússia va aparèixer com l’amenaça «més significativa i directa» dels aliats i, per primera vegada, s’apuntava a la Xina –es canvià el terme «amenaça» pel de «desafiament»–, les projeccions de poder de la qual, econòmiques i militars, als aliats els resulten massa opaques sobretot «la seva estratègia, intencions i militarització». El nou Concepte Estratègic defineix l’entorn de seguretat, descriu els valors comuns i recorda els propòsits principals de l’Aliança. Afegeix el canvi climàtic com «un repte definitori del nostre temps» tot proposant l’ús de satèl·lits militars per elaborar mapes dels efectes del clima. I encara, per primer vegada, parla de guerra híbrida i cibernètica com a possible fórmula d’atac aparentment invisible fer influir en referèndums, campanyes i eleccions via xarxa informàtica. La digitalització dels territoris posaria a prova la resiliència aliada disposada a no permetre retòriques de desinformació que puguin danyar la seguretat.
Si vaig llegir bé els 49 punts del document final, no veig per enlloc l’eufòria consegüent a aquella trobada. Rússia esdevingué el dimoni gros de tots els reunits per la seva guerra d’agressió contra Ucraïna –qualificada de «terrible crueltat»– i es va posar fi a la política de mà estesa amb Moscou sorgida a la cimera de Lisboa del 2010. Esmentaré alguns d’aquests punts. El 6è recorda que la zona euroatlàntica no està en pau per les violacions de Rússia a les normes i principis que van contribuir a un ordre europeu estable, i, per tant, «no podem descomptar la possibilitat d’un atac contra la sobirania i la integritat territorial dels aliats». A l’11è, referit al denominat «flanc sud», es llegeix: «El veïnatge sud de l’OTAN, especialment del Pròxim Orient, el Nord d’Àfrica i el Sahel, s’enfronten a una seguretat interconnectada amb reptes demogràfics, econòmics i polítics». El 20è exposa textualment que, encara que l’OTAN sigui una «organització defensiva», ningú no pot posar en dubte la seva força i determinació per «defensar cada centímetre del territori aliat [...] i imposar-se sobre qualsevol agressor». El 41è insisteix que la seguretat dels països que aspiren a ser membres de l’Aliança (es referia a Suècia i Finlàndia, no a Ucraïna ni Moldàvia) està entrellaçada amb la d’aquells que ja en formen part i proclama: «Defensem la seva independència, sobirania i integritat territorial». (Quan costà que el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, alcés el veto a la seva entrada? Doncs, 33 sol·licituds d’extradició d’enemics del règim, considerats terroristes islàmics o kurds. I Joe Biden felicità Erdogen perquè «feia una gran feina».)
Per a un pacifista, ni Pacte de Varsòvia (acabat sortosament el 1991) ni OTAN. Acceptada l’Aliança Atlàntica com un mal necessari, almenys voldria que, a la partida de l’estabilitat mundial, Europa jugués com un actor més, un futbolista dins el camp de joc. Tanmateix, en la cimera que haurà de marcar els propers deu anys sembla que el vencedor, davant la feblesa de la Unió Europea, incapaç de trobar un rumb coherent a les decisions polítiques conjuntes (n’hi pou de veure que no sap com afrontar el problema migratori), hagi estat Biden.
Europa, amb la por de Rússia al cos, s’ha convertit en pilota de joc, a fi que EUA xuti com li plagui i porti la partida com li abelleixi. I no és això. Biden, que mira de reüll Xina, també necessitava Europa. Potser el que no esperava és que li posessin una catifa tan gruixuda, blana i mollenca als peus. Potser ha arribat l’hora que Europa es miri la Xina d’una altra manera.
