Fa uns dies, duran tres jornades va tenir lloc en el Congrés dels Diputats el debat sobre El Estado de la Nación el qual va finalitzar el dijous quan es va votar la nova llei de memòria democràtica per reconèixer i homenatjar les víctimes del franquisme. Un any més, l’espectacle, perquè d’un vertader espectacle es tracta, les intervencions dels actuants han consistit, fonamentalment, en un nyec-nyec entre els líders dels dos partit majoritaris, i les curtes i mesurades intervencions dels representants de la resta de formacions generant, tots plegats, llargues estones d’autèntic tedi. L’endemà tots els periodistes responsables de la informació parlamentària donant per indiscutible guanyador del debat al polític amb el qual més simpatitza el mitjà que representen, independentment de si ho ha fet millor o pitjor.
L’esdeveniment ha estat puntualment retransmès en directe per pràcticament totes, o la major part, de les cadenes de televisió amb uns mitjans tècnics tan moderns que ens permet als telespectadors tenir la sensació que quasi som partícips dels debats. Però, al mateix temps, també ens permet adonar-nos que durant llargues estones de qualsevol de les tres sessions, l’hemicicle ha estat pràcticament buit, o quasi buit. Que els escons s’emplenen únicament quan intervenen des de la tribuna els primers espases dels dos grans partits estatals. Quan parlen els representants dels grups minoritaris, en la seva majoria de les diferents autonomies, l’assistència es limita a l’orador, als seus escassos confrares i poca cosa més mentre l’hemicicle presenta un aspecte desolador i decebedor, amb la bancada dels escons blaus, que són els reservats als membres del govern, totalment buida. Fent ús d’un terme futbolístic podríem dir: massa ciment a la vista, en aquest cas massa fusta noble. Això dona una petita idea de l’enorme respecte que aquesta colla de politicastres tenen envers la ciutadania que diuen representar i com se salten a la torera les seves obligacions com a parlamentaris. Tant se’ls enfot el que digui l’orador de torn el qual intenta convèncer-los inútilment de l’assenyat que és el seu discurs.
I mentre que a l’hemicicle els escassos diputats de bona voluntat i complidors dels seu deure escolten amb més o menys atenció l’orador de torn, el bar del Congrés està de gom a gom. Barrejats diputats de tots els colors polítics en amigable i festiva tertúlia –quan només minuts abans s’havien dit de tot menys guapos– entre cubates i gintònics pagats a preu de tassa, discuteixen sobre braus, futbol, senyores, la immortalitat de l’ànima o explicant acudits del moment, fins que senten el senyal d’anar a votar quan hi ha votació. Aleshores corren tots al seu escó a prémer el botó que toca. Alguns no tenen ni punyetera idea de la llei que es vota i menys els seu articulat, però la disciplina de vot funciona com una dictadura i a l’única cosa a la qual cal estar atent és al senyal del cap del grup. I pobre d’aquell que no obeeixi i voti qualsevol tema en consciència o es despisti. Haurà cremat la seva carrera política.
Em pregunto què els passaria a executius d’una multinacional si en una reunió amb l’assistència del seu president, a l’hora de discutir qualsevol tema de l’ordre del dia, s’absentessin i se n’anessin de copes? No ho sé. El que sí sé és que aquí no passa res. Així de dur i sacrificat és el treball del pares de la pàtria al vell casalot de la Carrera de San Jerónimo de Madrid.
I encara tota aquesta tropa diuen a tothom que vol escoltar-los que és una feina molt sacrificada la seva i que a sobre són els més mal pagats d’Europa quan esmercen així els diners dels nostres impostos. I el més sarcàstic de tot és que aquesta colla de malandrins tenen el tractament de senyories. Quina vergonya!
