ACatalanisme i democràcia 1746-1848, la darrera obra escrita per J. Fontana, l’eminent historiador català explica que així com als EUA, França i a Anglaterra la burgesia va fer les seves revolucions que varen dur als país cap el sistema capitalista de lliure mercat, això a Espanya mai va passar.
Mentre pensava en això, m’ha caigut a les mans el llibre de Manuel Azaña Causas de la guerra de España. El text va ser escrit l’any 1939 i consta d’11 articles escrits per l’antic cap de la república des del seu exili a Colonges-sous-Salève, tot just uns mesos abans de morir.
He de dir que malgrat que soc un lector malaltís de llibres de la guerra civil, no havia llegit aquest. Són 141 pàgines que recomanem als nostres lectors, en les que el polític d’Alcalá de Henares fa un exercici de claredat, lucidesa, crítica i autocrítica, on es presenta a ell mateix com un autèntic republicà, idealista, burgès, liberal, demòcrata, lliurepensador i europeista. En aquesta obra, l’autor radiografia les causes i defectes i el reaccionarisme i l’antimodernitat de les classes dirigents hispàniques.
Azaña es mostra com un gran intel·lectual, analitzant des de la monarquia als aristòcrates, passant pels terratinents andalusos i criticant la debilitat oportunista i el separatisme dels industrials catalans i bascos.
Parla de la immensa ignorància dels camperols andalusos i de la pobresa i superexplotació que patien els treballadors catalans a les fàbriques. També analitza amb lucidesa l’arrauxament i maximalisme dels sindicats, fonamentalment la CNT/FAI a Barcelona, un sindicat al qual acusa d’haver arrossegat al moviment obrer, amb el seu radicalisme, intransigència i egoisme, cap al pistolerisme, les barricades i fets com ara la Setmana Tràgica. Per Azaña, des del mateix dia que es va proclamar la república, les classes dirigents, conformades bàsicament per monàrquics, militars i jerarquia eclesiàstica, començaren a organitzar complots, deixant en minoria a liberals i maçons.
La polarització entre dretes i esquerres en el parlament i sense que en el carrer hi haguessin bases ni multituds reclamant la revolució social, no pogueren consolidar un règim que no podia avançar cap al socialisme, perquè gran part de la societat no ho hagués acceptat, ni tan sols proclamar una república burgesa com a França, perquè no hi havia tradició. La primera gran crisi econòmica del capitalisme, amb el crack del 29, no afavorí la consolidació republicana a Espanya, atès que els grans patrons abonaren els populismes i totalitarismes per fer front als avenços de la revolució russa. És per això que l’arribada del franquisme, al capdavall s’interpretà només com un mal menor. Així, els nazis, feixistes, falangistes i ultranacionalistes foren les forces de xoc que salvaren el gran capital. La crisi econòmica dels anys 30 provocà vagues, protestes, recessió i pànic a les classes mitjanes que s’atrinxeraren a les casernes d’hivern. Varen preferir llei i ordre, enfront de les propostes massa arriscades del republicanisme liberal i frontpopulista. Malgrat tot, la república intentà dur a terme algunes reformes que des de les altres esferes del poder real s’interpretaren com a grans desafiaments que no podien tolerar. Estem pensant en la llei del divorci, la separació Església-Estat, la reforma agrària, les autonomies, reducció d’oficials a l’exèrcit...
La crisi econòmica va trinxar la pau social i així es produïren revoltes, vagues, ocupacions... el que feu que falsos republicans, com els seguidors de Lerroux i la dreta conservadora i monàrquica, s’aliessin, derrotant electoralment les forces progressistes, instaurant l’anomenat bienni negre. Durant aquest període, el govern derogà totes les lleis progressistes, això va donar pas a la revolució d’Astúries de 1934, propiciada pels socialistes de Largo Caballero, i a la proclamació de la república catalana. Tot això desencadenà una gran repressió que dugué a la presó a prop de 30.000 persones, unes circumstàncies que varen acabar sent el pròleg de la guerra civil a nivell domèstic i l’avantsala de la segona guerra mundial a escala internacional.
La repressió uní a tota l’esquerra, incloent als anarquistes que es presentaren junts a les eleccions que guanyà el front popular. El nou govern proclamà l’amnistia i obrí les portes de les presons. Aquesta fou la gota que feu vessar el got i l’espurna que propicià el 18 de juliol.
La situació internacional feu que Itàlia i Alemanya donessin suport incondicional als militars revoltats i que les democràcies occidentals propugnessin la no intervenció, un procedir que a la pràctica representà la sentència de mort per a la república.
La inhibició dels règims democràtics, el suport incondicional dels totalitarismes i el suport econòmic de part de la burgesia catalana, representada en Francesc Cambó, el pirata Joan March i el petroli anglès pogueren derrotar, després de tres anys de guerra, a la república.
Els 11 articles d’Azaña són el contrapunt realista, crític d’un autèntic liberal progressista que contrasta amb l’eufòria inicial que desprèn George Orwell en el seu llibre Homenatge a Catalunya.
Tant Azaña com Orwell se n’adonaren, després de la derrota, que quan el sistema està en crisi, no permet ni llibertat, ni igualtat ni fraternitat que al capdavall, no són possibles sense que hi hagi una veritable justícia social.
Amb la mort de Franco i l’assassinat de Carrero les classes dirigents feren una restauració monàrquica, instaurant una democràcia de tipus neoliberal que, amb la complicitat del partit socialista, ens feu entrar a la UE i a l’OTAN, sacralitzant «la unidad de destino en lo universal» i instaurant de facto una triple capitalitat que té la seva seu a Madrid, Brussel·les i Washington.
