Quiosc

Diari de Girona

L’ocupació a la que ens referim avui dia dista molt d’aquella concepció romana origen del nostre dret més actual. La occupatio romana es concebia com una manera d’adquirir la propietat consistent en l’apoderament d’una cosa que no tenia amo (el que els romans anomenaven res nullis), i que s’estenia també per exemple als animals salvatges que es caçaven o pescaven; l’illa que naixia en el mar o en el riu; la llera del riu abandonada per les aigües; i fins i tot allò sostret a l’enemic en temps de guerra. Aquestes figures ja es contemplaven a les famoses Institucions de Gai, i també al Digest, i també van ser recollides al Codi Civil espanyol de 1889, encara vigent.

No hem de confondre la occupatio amb la usucapio, que també contemplava el dret romà com una manera d’adquirir la propietat consistent en la possessió continuada de la mateixa (res habilis), en concepte d’amo (possessio civilis), durant un temps determinat (tempus), sobre la base d’una justa causa (titulus), i amb la consciència de no lesionar el dret d’un altre (bona fides), i que actualment es regula en el Codi Civil de Catalunya.

Tampoc cal remuntar-se a l’època dels romans, sinó que és suficient en recordar, per exemple, la conquesta de l’oest americà i aquelles carretes amb aquells colons que vèiem a les pel·lícules quan eren petits, on el primer que arribava es quedava les millors terres, que suposadament no eren de ningú, salvant sempre la presència de les tribus que habitaven aquelles terres des de feia molts anys i que tenien una concepció molt diferent a la d’aquells colons.

La qüestió és que l’ocupació a la que ens enfrontem a dia d’avui en la nostra societat no té res a veure amb aquella ocupació romana, ja que a dia d’avui tot té un amo, i aquesta ocupació es fa tenint plena consciència que allò que s’ocupa (sovint violentament) pertany a algú. Ens referim, evidentment, a l’ocupació il·legal.

El fenomen de l’ocupació il·legal és a dia d’avui un dels temes que més preocupa a la societat i que té una important rellevància social i pública, ja que no només afecta als propietaris dels immobles que són ocupats de forma il·legal, sinó que també afecta a les persones en condició de vulnerabilitat que no tenen accés a un habitatge en el que poder residir. Ara bé, no podem barrejar sense més el dret dels propietaris amb el dret consagrat constitucionalment a tenir un habitatge digne, ni emparar amb l’escut de la vulnerabilitat situacions delictives com ho són les ocupacions il·legals. Ambdós són drets emparats constitucionalment, i ambdós amb de tenir la protecció dels poders públics, si bé des de perspectives diferents, com ho són l’esfera privada i la pública.

Certament, el legislador no ha acabat de trobar un equilibri entre aquestes dues esferes, i sovint ha barrejat conceptes que, al meu entendre, no s’haurien de barrejar, si no volem tornar al salvatge oest americà. I és que la protecció del dret de la propietat ho ha de ser amb independència de la vulnerabilitat de l’autor de l’ocupació il·legal, ja que sinó no només suposaria un «efecte crida», sinó una mena de «carta blanca» a la protecció de la permanència d’aquell que ha ocupat de manera il·legal un immoble.

Com a exemple d’aquesta distorsió, l’avantprojecte de llei espanyola de l’habitatge, que recull com a «deure» dels titulars d’un habitatge «l’ús i gaudi propi efectiu de l’habitatge», el que fa ensumar certa desprotecció a aquells habitatges que no es destinin a un ús concret i efectiu, o que estiguin desocupats a l’espera de ser llogats, o de vendre, o simplement de donar-los un altre destí per part dels seus propietaris.

El dret que té tot ciutadà a tenir un habitatge digne no pot donar lloc a un dret a l’ocupació d’habitatge aliè, i menys encara emparant-se en una suposada vulnerabilitat de la persona que fa una ocupació il·legal, ja que les Administracions Públiques no poden fer responsables als propietaris d’habitatges de les fallides (sovint inexistents) polítiques públiques en matèria d’habitatge social, ja que és l’Administració Pública la responsable de proveir d’habitatge als ciutadans que ho necessiten o almenys d’ajudar-los amb recursos a obtenir un habitatge digne, al qual tenen tot el dret, però no a costa dels propietaris castigant-los a suportar situacions de naturalesa delictiva per tapar les vergonyes de no haver fet la feina quan tocava i com així ho ve reclamant la societat davant d’un problema greu en tots el sentit.

Compartir l'article

stats