(Un conte d’estiu)
La Clàudia enyora la vigilància de nit dels agents de la Policia Local, asseguts en una cadira de les dependències del registre, a la planta baixa. Per raons de pressupost, s’havia suprimit el servei. Una persona armada cobrint les espatlles creava confiança, malgrat que sovint el policia de torn dormia el son dels justos i roncava a cor que vols.
Deixa de donar voltes a un situació que no té remei. Trenca el silenci amb el trepitjar dels esclops. No ha volgut saber res de substituir-los per un calçat cordat per més que li expliquessin la prevenció del risc de relliscades i de protecció de les extremitats inferiors. S’ha avingut a canviar els guants de làtex pels de vinil, per evitar problemes d’al·lèrgia i ha acceptat el canvi de desinfectant de netejar els lavabos per prevenir el risc d’irritacions de les vies respiratòries. Però els esclops..., ni tocar-los! Els seus passos ressonen com el trotar de cavall. Tant poden dissuadir a un hipotètic assaltant com descobrir la seva posició, però és un risc a córrer.
De sobte, l’ascensor, amb un xerric metàl·lic, s’ha posat en funcionament. Qui el deu haver demanat? La Leo? No. Mai l’agafa fins que no ha acabat la feina. Cap on anava? La Clàudia, amagada en un racó, amb el cor encongit, sent com, ranquejant, continua el trajecte. Cessa la remor. Calcula que ha baixat fins a la planta de baix. Espera uns segons. Tot torna a estar en silenci. Esbufega alleugerida. Sigui qui sigui, passi-ho bé.
La dona es concentra en la neteja. Passa el raspall pel terra de l’àrea d’atenció al públic. De tant en tant, mira de reüll la porta de l’ascensor. Fent-se la valenta s’acosta, para l’orella i sent un soroll somort. Sembla un brogit llunyà d’abelles entorn d’un rusc. Potser deuen ser les vibracions dels cables de suport. Recula fins a creuar la porta i recorre el passadís. Gira a la dreta decidida a no deixar-se espantar per res. Es dirigeix a la sala gran. Passa per davant d’una fotocopiadora i recull els papers rebregats escampats pel terra. Els usuaris no es prenen ni la molèstia de tirar-los a la paperera. Són una colla de malfeiners.
Ara toca fer un descans. S’asseu en un tamboret al costat d’una impressora de plànols. Algú s’ha deixat un paquet de Marlboro i un encenedor. La Clàudia fa temps que no fuma. Però li neix una necessitat imperiosa d’encendre una cigarreta. S’hi repensa. Millor no caure en la temptació. Al cap i a la fi, és una fotesa. Respira profundament. Mira el rellotge. Manquen vuit minuts per a les sis del matí. S’atabala al pensar en l’estrany succés de l’ascensor. El neguit li rosega el cor. Qui l’haurà agafat? Una esgarrifança li sacseja el cos. I si hi ha algú a l’edifici preparat per atacar-la?
(Continuarà).
