Vagi per endavant que m’agrada el futbol i soc soci de tres equips: el Banyoles, el Barça i el Girona. Aquests darrers anys, però, in situ només segueixo els de Montilivi a casa i alguns partits a fora, com el proppassat diumenge a Mestalla.
Del Barça no en parlaré, malgrat que veig amb preocupació com el seu president porta l’entitat a una situació insostenible. Tothom li riu les gràcies –em refereixo bàsicament a la majoria de periodistes esportius de Barcelona–, mentre es dedica a fer incorporacions que tots tenen un denominador comú: els seus representants són socis o amics seus. Amb això està tot dit i els entesos saben de què parlo. Malauradament, Bartomeu culminà una gestió desastrosa i ara el Barça es ven a preu de saldo per als propers 25 anys. No hi ha cap mena de gestió rigorosa ni control de despeses, mentre Joan Laporta fa i desfà sense tenir present que uns anys enrera sortí del club per la porta falsa. Està hipotecant un Barça que tard o d’hora acabarà en una societat anònima i jo m’atreveixo ara a dir que possiblement els propers propietaris seran xinesos.
Però ja se sap, el futbol avui són negocis privats, com en el cas del Girona, i els socis no tenen ni vot ni veu. Més aviat fan nosa, perquè els ingressos provenen d’altres fonts de finançament. El cas que ens ocupa no difereix massa del València, l’Espanyol o l’Almeria, només per posar tres exemples. I no val dir res, perquè des de la societat gironina no ha sorgit cap grup empresarial que volgués ocupar-se de l’entitat. I així aterra gent de tot el món en els clubs, intentant fer negoci. A València un tal Lim; a l’ Espanyol, un xinès, i a Girona, un bolivià. Amb tots els respectes, tot molt sorprenent. Però ja veuen: els dèficits de la societat gironina els intenten remeiar des de miler de quilòmetres lluny.
El Girona FC és un negoci privat. Res a dir. Poden fer allò que creguin convenient, perquè s’hi juguen els seus diners. Però seria bo que almenys intentessin dissimular-ho una mica. Fins i tot el president és una figura decorativa, que no forma part del consell d’administració i que s’hi dedica professionalment. Per tant, si hi ha alguna queixa és difícil saber on es pot dirigir.
L’augment de la quota de socis ha estat alarmant. Jo mateix he passat de pagar dos cents i escaig euros a 580 euros més els 50 del carnet de soci. Van dir que la quota es podria perioditzar, però ho vaig intentar entre 15 i 20 vegades i fou del tot impossible. La web del club funciona a mig gas per segons quins temes. Ara acabem de rebre un email on se’ns comunica que no han tingut temps de preparar els carnets de soci i que de moment no els rebrem.
El proppassat dimecres s’anuncià que no hi hauria autobusos per anar a València quan molts aficionats comptaven fer el viatge amb aquest transport. El Jovent Gironí s’hagué d’espavilar pel seu compte... i això que pel cap baix a Mestalla hi havia unes set-centes persones de les comarques gironines. Per cert, ningú va pensar que a València es rondarien els 40 graus. No costava gaire posar un petit estand del Girona a prop de l’estadi oferint avituallament i escalf. A casa nostra, una coneguda marca d’aigües de ben segur hi hagués col·laborat. Però no, tothom pel seu compte i sense cap unió amb el club que no siguin els colors, els tècnics i els jugadors.
El Girona no organitzà desplaçaments ni a Eibar ni a Santa Cruz de Tenerife. Van donar moltes excuses des de l’entitat, però ningú no va pensar en la massa social. Aquella gent que encara pateix pels colors. Per cert, els equips que promocionaren oferiren gratuïtament l’accés als estadis als seus socis en els partits de casa. El Girona no va tenir cap detall per a la seva gent i els preus de les entrades no foren gens barates, ans al contrari.
Ja sabem que avui els socis no compten en les entitats privades, però caldria tenir una mica més de cura en les aparences. Els negocis no pensen en les emocions, sinó en el compte de resultats. Però a totes aquelles persones que recorden el Girona, jugant als camps de regional o a la Segona B, els costa pensar que el club els té per ben poca cosa. Aquesta temporada és molt important perquè el nom de la ciutat tornarà a agafar molta empenta i allà on el club no en vol saber res, potser l’Ajuntament o la Diputació s’hi hauria d’implicar. Divulgar en positiu les nostres contrades és un repte que hauria d’anar lligat a la presència del Girona FC a Primera Divisió. València era la primera gran oportunitat i es va deixar perdre. Sort que tenim en Míchel que continuarà donant la cara a les verdes i a les madures.
