Tan aviat crec que el món se’n va a la merda com confio plenament en la capacitat de l’ésser humà de fer el bé. Per què avui em sembla que estem abocats a una apocalipsi i al cap d’un moment sento que el món és meravellós? Crec que depèn de la perspectiva: la visió àmplia em porta al fatalisme. La mirada focalitzada, en canvi, em dona esperança.
Aquestes vacances he fet un trosset del Camí de Santiago amb la Maria. Només quatre etapes. No teníem cap mena d’expectativa espiritual ni de trobar-nos a nosaltres mateixes. Ni tan sols hem fet aquest tram com autèntiques peregrines (més aviat hem estat pijigrines): ens hem fet portar les motxilles i teníem habitació reservada cada nit. Però així i tot... quina experiència més maca ha estat. I quines ganes de tornar-hi, i de caminar amb l’equipatge a l’esquena i la incertesa de no saber on dormiràs. Com la Isabel, una valenciana que rondava els setanta i feia el Camino per segon cop. «I mentre pugui, penso tornar cada any», ens va dir.
Ens vam creuar amb en David, un músic britànic que saludava amb un «good morning and buen Comino», també peregrí repetidor, tot i que «aquest any em ve bé caminar sol i parlar menys amb la gent». Amb nosaltres va conversar llargament amb el seu anglès esquitxat d’intents de castellà dues o tres vegades, les suficients per adonar-nos del seu sentit de l’humor, la seva sensibilitat i la seva intel·ligència (i per enamorar-me’n durant dos dies, també).
Vam coincidir amb una noia tatuada molt entusiasta que s’abraçava a tothom i que proclamava que al Camino només s’hi troba bona gent. No puc estar-hi més d’acord.
En Chris, que venia del Canadà i no tenia pressa per arribar a Santiago. Sempre somrient, acollidor i amable: transmetia una calma meravellosa. El noi hongarès d’ulls color de mel, guapíssim, que el primer dia vam veure caminant amb xancletes, els peus plens de nafres. Al cap d’un parell d’etapes ja portava les vambes i ens va tranquil·litzar que ens digués que tenia els peus molt millor. El grup de matrimonis extremenys, riallers i expansius, que cada matí parlaven amb la Maria de la seva terra. Les noies de l’alberg d’Estella que, abans d’anar-se’n de festa, i veient que allà no es reciclava la brossa, es van oferir per emportar-se la nostra correctament separada fins als contenidors del poble. L’Iñaki, un basc franc i simpàtic, que ens va convidar a unir-nos a la taula amb un grup de peregrins a l’únic lloc que vam trobar per dinar a Sansol. L’Asier, un paio carismàtic amb infinites anècdotes per explicar. En Ben, voluntari en un alberg, un holandès vidu que repetia que «el que importa no és el lloc, és la companyia». Les barcelonines que van aturar-se sota un sol de justícia per escoltar les anècdotes que els volia explicar un pagès de la zona.
Sé que no els tornaré a veure, i em fa una mena d’enyorança estranya pensar que no vaig passar prou temps amb cadascun d’ells. Però haver-hi compartit una estoneta de la meva vida ha estat un regal. I saber que hi ha tanta gent maca repartida pel món em reconforta d’una manera que no sabria explicar.
