Quiosc

Diari de Girona

Jordi Xargayó

Turull descobreix la democràcia

Ales vigílies de la manifestació de l’11-S convocada per la ANC, Jordi Turull, secretari general de JxCat, va retreure al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no hi assistís amb aquest argument: «Pot ser que els polítics sentim coses que no ens agrada sentir, però hi hem d’anar més que mai. Estem al servei d’aquesta gent». Una persona que no conegui la trajectòria política de Turull, ni el seu passat, ni els seus antecedents, podria pensar que ens trobem davant d’un polític de profundes conviccions democràtiques; que sap escoltar al discrepant i respectar l’adversari polític. Res més lluny de la realitat. Aquest mateix Turull demanava amb vehemència l’ingrés a presó dels «indignats» que van assetjar el Parlament català l’any 2011.

Els «indignats» protestaven contra les brutals retallades socials del Govern de CiU presidit per Artur Mas. I «aquesta gent» a qui ara hauria d’escoltar Pere Aragonès, segons Jordi Turull, són els seus, els de Laura Borràs, els de Carles Puigdemont, els que han ostentat el poder polític a Catalunya des de temps immemorials. Són els que es consideren «la ciutadania de Catalunya», segons la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, una antiga militant de Convergència que ens donarà moltes alegries.

Quan el 15 de juny de 2011, uns dos mil «indignats» van rodejar el Parlament de Catalunya i van increpar alguns diputats (Artur Mas va entrar al Palau de la Ciutadella en helicòpter), Turull, que aleshores era portaveu de CiU al Parlament, va definir la protesta com un cop d’estat: «Algú va convocar als ciutadans a impedir que els diputats de Catalunya poguessin exercir les seves funcions (...) Convocar a la gent perquè els diputats no puguin entrar en el Parlament, és un cop d’estat del segle XXI», va manifestar a Ràdio Nacional. Sí, Turull va acusar de perpetrar un «cop d’estat» a gent que simplement protestava; gent que no tenia cap poder ni força per subvertir l’ordre constitucional de Catalunya com sí que van fer ell i la resta de diputats independentistes sis anys més tard amb els diners i els mitjans de les institucions catalanes.

Aquest Turull, que ara vol aparentar ser un demòcrata de tota la vida, no només va qualificar de «despropòsit» la sentència de l’Audiència Nacional que va absoldre les 19 persones acusades d’un delicte contra les institucions de l’Estat per l’assetjament al Parlament català, sinó que, com a testimoni de la Fiscalia (d’Espanya, per descomptat), va contribuir al fet que els acusats després fossin condemnats pel Tribunal Suprem presidit ni més ni menys que per Manuel Marchena. En aquella època, Turull encara creia que a la presó només hi anaven els altres, sobretot si eren de moviments d’esquerres. Hauré de donar la raó a l’Albert Soler quan parla dels «efectes rehabilitadors» de la presó. Aquell Turull que volia empresonar indignats ha declarat recentment que «defenso la presumpció d’innocència, inclòs dels que estan més allunyats ideològicament de mi».

A Turull, la Catalunya oficial mai li ha retret, ni tan sols recordat, els seus esforços per empresonar gent que es limitava a protestar per defensar els drets socials dels catalans. Catalunya és el país de la memòria selectiva; és el país que cada setmana recorda unes paraules de Rodríguez Zapatero en un míting de 2003, quan encara estava a l’oposició («apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya»), però silencia sempre l’engany permanent de Puigdemont, Junqueras i la resta de dirigents independentistes amb les seves promeses d’aconseguir la independència. És la Catalunya que encara defineix com «exiliada» a una noia, Anna Gabriel, que va marxar voluntàriament a Suïssa, on ha viscut com una reina.

Malgrat tot, ens hem de felicitar per l’evolució de Jordi Turull. Després de viure de la política des de l’any 1987, quan només tenia 21 anys, després d’haver estat el candidat de JxCat i ERC a la presidència de la Generalitat i després de codirigir JxCat amb la presumpta corrupta Laura Borràs, finalment ha descobert els valors de respectar als altres. Ben arribat a la democràcia!

Compartir l'article

stats