Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

Match-ball per a Federer

Els afeccionats al tenis li hem d’agrair aquesta etapa daurada que ha compartit amb Rafa Nadal i Djokovic

Vaig intentar al llarg d’uns quants anys, amb una notable dedicació per la meva part, assolir un nivell suficient a la pràctica del tenis (esport que m’encanta) que em permetés passar de jugar, exclusivament, amb els meus entrenadors (primer en Julián i després en Lluís Canal, gràcies!) a fer-ho amb un altre jugador en un partit «oficial». És a dir un partit en els que es compten els punts, els jocs i els sets i acaba amb un guanyador i un derrotat. Malgrat prendre precaucions, com ara triar la pista més amagada del Club de Tenis Girona per evitar molestos observadors o equipar-me elegantment per impressionar al rival en els primers cops, vaig anar de fracàs en fracàs, optant finalment per una discreta retirada.

Match-ball per a Federer

Aquesta setmana Roger Federer, de 41 anys, ha constatat que el seu lesionat genoll ja no dona per gaire més, anunciant que deixa el tenis professional. La seva trajectòria és extraordinària. Ha assolit una vintena de títols de Gran Slam protagonitzant una època daurada única compartida amb altres dos jugadors també considerats com dels millors de la història com Nadal i Djokovic. Ha exhibit sempre com a marca personal un tenis elegant i principesc. Com afeccionat he La meva condició d’afeccionat viatjat per veure grans moments de tenis. El periodisme i la gestió televisiva, després, em van donar la possibilitat d’accedir a grans esdeveniments i a catedrals del tenis com Roland Garros o Wimbledon.

Match-ball per a Federer

Fou el 2003, a Roland Garros, quan vaig veure per primer cop jugar un partit sencer a Federer perquè un savi del tenis i un gran campió, Manolo Santana, em va posar sobre avis que aquell suís, que no acabava de fer el pas endavant que s’esperava d’ell, marcaria època. Amb Santana vaig tenir sempre una cordial relació gràcies a un altre campió, Andreu Gimeno, comentarista de TVE i bon amic.

Tots dos han mort en els darrers anys. Els recordo especialment en un divertit sopar que fèiem amb ells cada any per Roland Garros amb altres companys periodistes a un restaurant de golafre cuina lionesa que es deia «Le Vieux Bistro», al cantó de catedral de Notre-Dame. Li he d’agrair a Santana el seu ull clínic que em permetés descobrir aquella tarda el tenis de Federer. El partit no era a la pista central sinó a una secundària i cap allà anàrem amb el campió madrileny, acompanyats d’un industrial gironí que casualment era a París. Aquella tarda va perdre, però dos mesos després guanyava el primer Wimbledon.

Vaig veure dues finals de Wimbledon amb Federer i Nadal com a protagonistes, amb victòries repartides. Accedir a un partit de Wimbledon no és gens fàcil. Les entrades de premsa pràcticament s’hereten i els seients del públic s’adjudiquen per sorteig entre milions de peticionaris. Roland Garros no te les maduixes amb nata de l’All England Club ni l’estètica aristocràtica anglesa, ni la pista de gespa on només es juga de maig a setembre, però té el punt chic i glamurós de París, és potser més accessible i el súmmum de la terra batuda on els artistes de la raqueta brillen molt més. Sobretot Rafa Nadal, el principal i noble adversari de Federer. El tercer home ha estat Djokovic, un tipus més complicat i esquerp. La santíssima trinitat del tenis a qui el jove Carlitos Alcaraz, recent guanyador de l’US Open, els hi demana pas.

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, als anys setanta, vaig demanar que el diari m’acredités pel torneig Compte de Godó. Cap any hi fallava. El 1982 me’n vaig anar una setmana de vacances a Paris per gaudir del meu primer Roland Garros. Començava també a col·laborar a una revista que es deia Tenis Español i això em va portar a viatjar a Suïssa o a Itàlia, a les fases finals d’equips nacionals cadets o juvenils, ja que les semifinals es jugaven al C.T. D’Aro. No sé com ho vaig fer, però vaig aconseguir convèncer, després d’un interrogatori telefònic, que jo mereixia un seient a la tribuna de premsa de l’estadi del Bois de Boulogne.

Quan directament, només baixar del tren nocturn que em va dur de Girona a la Gare Paris-Austerlitz vaig anar a Roland Garros, només creuar el control de seguretat vaig cridar en veu alta: «entró!!, entró!!». Era una promesa a mi mateix. Les dues paraules mítiques de les retransmissions de tenis en blanc i negre que feia dels partits de Copa Davis al RCT Barcelona en Juan José Castillo, conegut com «el jefe» en el món del periodisme esportiu barceloní. Segur que aquelles llargues hores de tenis des del sofà de casa foren decisives per la meva afecció.

Compartir l'article

stats