Quan a principis dels anys 2000 es van començar a definir les línies de la transició energètica que hauria de fer front al canvi climàtic, es va veure que calia indexar l’economia al carboni, que la transició seria llarga i dura, i que apareixeria un problema de justícia social que caldria resoldre.
Aquests principis es van plasmar al voltant d’una taxa sobre el CO2, que hauria de ser creixent, posant pressió a l’economia perquè fes els deures amb menys carboni. Els imports d’aquesta taxa haurien de servir per impulsar el mateix mecanisme, ajudant a fer les inversions amb dificultats per ser rendibles perquè eren pioneres, i destinant una part de l’import recaptat a ajudar als que no podien adaptar-se a la nova circumstància perquè no tenien capacitat d’invertir.
Van començar a sorgir models aquí i allà, taxes en diversos països com Suècia, Finlàndia, Suïssa, França... El 2005 la UE va introduir un mecanisme de taxació del carboni que es deia ETS (Emission Trading System) que posava taxes a 7 sectors industrials, que consumien el 46% de l’energia de la UE: la generació elèctrica, la siderúrgia, la química, el paper, el vidre la ceràmica i el ciment. Des de 2005 fins el 2018 el valor de mercat del CO2 no va canviar gaire, fet pel qual no hi va haver la pressió necessària per obligar a fer canvis importants en els processos i en els productes. La innovació en carboni va ser inexistent. A partir de l’any 2018 la UE va retirar drets del mercat i els preus del carboni van començar a pujar des de 15 a 90 €/tCO2, on hem arribat fa pocs mesos. Per aquí mig hi va haver l’episodi de les armilles grogues franceses que va acollonir a tots els polítics d’Europa.
En aquest debat per trobar les solucions per resoldre els problemes a mesura que es feia el camí, hi va haver una proposta que ara apareixerà amb força. Es tractava de destinar els ingressos de la taxa de CO2 (a Catalunya al preu actual signifiquen 4.000 milions) a ajudar les famílies amb menys recursos de forma progressiva: així les rendes més baixes, per exemple el 10%, rebrien el 30% de la recaptació, el 20% següent rebrien el 25%, el 20% següent rebrien el 20%, el 20% següent rebrien el 15%, el 20% següent rebrien el 10% i el 10% amb més recursos no rebrien res. Aquest mecanisme, debatut a França, no l’han aplicat perquè després de la revolta de les armilles han tret la taxa de carboni del seu debat. En canvi Canadà l’ha aplicat i Àustria està pensant en fer-ho. Aquí ni se sap que existeixi aquesta possibilitat.
El que avui vull explicar és que tota aquesta teoria i aquest full de ruta, el full de ruta frugal, ha saltat pels aires. El nivell de desordre és de tal magnitud que és gairebé impossible fer accions racionals perquè el que cal fer sempre és urgent, actuant amb improvisació, cosa que encara fa més difícil fer el recorregut.
La crisi del gas, en part provocada per la mateixa transició energètica (canviant el carbó pel gas), la crisi de deute de tots els països, les tendències de consum de la gent al sortir de la pandèmia, la mala actuació dels bancs centrals introduint excés de diner al sistema, les tensions derivades de la guerra i de conflictes geopolítics, estan portant la situació global a tal límit que pot passar qualsevol cosa. A la por que Rússia faci alguna barbaritat nuclear, s’hi afegeixen conflictes greus a Iran, hi ha rumors que també a Xina, avui pot entrar l’ultradreta al govern a Itàlia i Trump pot tornar qualsevol dia. La desestabilització del món va a tal velocitat que qualsevol dia pot haver-hi un accident i precipitar-nos a un conflicte no volgut.
Per aquesta raó és bàsic introduir conceptes i idees noves que ajudin a clarificar la situació. A Espanya ha començat un debat sobre si impostos sí o impostos no, un debat estèril: la UE obliga a Espanya a augmentar la pressió fiscal del 38% al 41% (que hi ha a Europa) a partir de gener. Per tant si el PP redueix impostos al patrimoni, potser té raó per doble imposició, caldrà augmentar la imposició fiscal a les rendes més altes, com també caldrà fer-ho als beneficis financers i posar ordre a les exempcions ridícules de l’IVA (les plantes ornamentals, els armaris de cuina i el cinema el tenen reduït, per exemple).
L’augment tan bèstia de la inflació posa les coses en un altre context apressant: moltes famílies amb ingressos de 1.000 a 1.200 euros no podran pagar el lloguer o la hipoteca, ni l’energia i quedarà poc per obtenir el menjar. Les ajudes es van incorporant a mesura que les urgències es van constatant: gratuïtat del transport públic, ajudes als joves, baixada d’IVA en energia, exempció d’impostos a generació elèctrica... accions que es poden fer perquè l’augment de la recaptació de l’estat per la inflació és molt alt, de moment.
Però cal saber que això és temporal, perquè la segona part és el tancament de moltes empreses i l’augment de l’atur, que portarà a una baixada de la recaptació. També cal esperar una caiguda de preus de matèries primeres durant el 2023 que pot disminuir la inflació, si no entrem en una espiral de salaris. Aquesta visió ens obliga a definir què és urgent i què no, per no fer passos que siguin difícils de retornar enrere. En aquesta direcció se m’acut que, no havent pogut fer el repartiment dels ingressos del carboni de forma progressiva, com que els ingressos venen a través de l’IVA, cal introduir poc a poc la taxa de carboni i fer un mecanisme per distribuir l’equivalent als 21.000 milions, que es recaptaria finalment a Espanya per la taxa de CO2, de forma progressiva segons un esquema semblant al que he proposat abans. Sobrepassada la Renda Bàsica, apareixeria la Renda de Transició Energètica, que es podria alimentar a mesura que baixa la recaptació d’IVA per la introducció de la taxa de CO2 a tota l’economia.
Posant el focus on hi ha el problema, cal dir també que el conflicte no el resoldrem mentre no s’arribi a un acord com el de Bretton Woods del 1945. Per fer-lo caldrà canviar els actors polítics del món, o esperar el malaurat accident, que pot arribar. Mentre fem camí, cal fer el debat per quan arribi el moment de fer l’acord.
