Al’estela de la reflexió que feia en una primera entrega el passat 20 de juny, en aquest mateix diari, pot ser cal aprofundir una mica més per esbrinar perquè a l’Estat espanyol, i a Catalunya encara més, estem tan endarrerits en accions pel clima i indiferents en com s’està portant l’emergència climàtica declarada per ambdós Governs. Màxim quan és de domini públic i sobretot a Catalunya, que estem a la cua d’Espanya i Europa en energies renovables i quan som líders en la contribució a l’escalfament amb 1,8º, per damunt ja avui dels acords de París pel 2050! Que no hi hagi ni alarma social, ni moviments de protesta, ni una acció similar a la dels científics d’Extinció/Rebel·lió de Madrid, manifestant-se davant el Congrés dels Diputats, és que algunes coses estan passant.
Ja he cridat l’atenció en alguna ocasió, que no s’està donant gens d’importància al negacionisme climàtic, en sentit estricte (tipus terraplanista) que es calcula en un 6,5% de la població. És minoritari certament, però molt sorollós i molt present a internet, webs i xarxes socials. Resulta sorprenent que a diferència del que es va fer amb els negacionistes de la covid, el sistema (establishment, mitjans, líders, governs, partits i científics) no faci res al respecte, ni qüestioni, adverteixi, censuri o tanqui webs, blogs, xarxes socials, apps, que promoguin el negacionisme climàtic. Un misteri...O no...
Per altra banda, tenim aproximadament un 19% de la població, que sense ser negacionista climàtica, doncs admet que hi ha un canvi climàtic, no el vincula amb l’activitat humana! Sigui pel que sigui, tenim un considerable percentatge de població que requereix d’un seguiment i una intervenció institucional que no s’està fent i que tampoc estan fent els grups ecologistes sensibles a l’emergència climàtica, que no són tots i menys a Catalunya. I atenció, que els que si ho són, cauen en el típic error dels convençuts que parlen per convençuts. Si no es fa pedagogia i molta (i presencial), per més comunicació, difusió i agitació que es faci no et seguiran (no s’eixampla la base).
És evident, per altra banda, que les institucions fa temps no estan donant importància a la pedagogia climàtica i energètica, a l’educació ambiental per adults, tècnics municipals, teixit associatiu, partits, sindicats, gremis... i a una dinamització ambiental ciutadana sobre l’emergència climàtica (atenció, no alarmista, si no proactiva, no catastrofista, si no en positiu, operativa i útil, i que no caigui en la caricatura del «capità enciam» ni en el granet de sorra, doncs avui ja estan obsolets).
Per altra banda, tenim un sector ecologista radical i minoritari, no quantificat percentualment, vinculat a certs científics que només posen l’èmfasi amb el col·lapse de la societat, del capitalisme, dels combustibles fòssils, etc., però que solen passar de puntetes sobre la inacció climàtica i si hi entren és per qüestionar el (poc) que s’està fent. Puc compartir molts dels seus diagnòstics, però discrepo del tractament. Són tan perfeccionistes i maximalistes que provoquen la inacció en el dia a dia de les reformes. Podríem definir el seu discurs amb la famosa frase «lo mejor es enemigo de lo bueno». De fet, tot i sent minoritaris i radicals es curiós com el sistema i no pocs mitjans, els donen generós forat per expressar les seves opinions, aspecte ben legítim atesa la llibertat d’informació, però sospitós si ho comparem amb altres propostes ambientalistes més accessibles i possibilistes que pot entendre i acceptar millor la població. Més encara, que poden ser mobilitzadores i no incapacitants, pedagògiques i no frustrants, esperançadores i que no provoquin ecoangoixa o impotència (Martí Boada, premiat a la recent Universitat Catalana d’Estiu ho advertia fa poc). O pitjor, que provoquin reacció asocial. Si tan irreversible és el canvi climàtic o el col·lapse del sistema, per què preocupar-se?
Finalment tenim òbviament tota una elit institucional, mediàtica, política, etc., que òbviament és en teoria influent, que no sols admet el canvi climàtic, si no la responsabilitat humana en aquest, que està més o menys endegant polítiques, normatives o programes de sostenibilitat, però que juntament amb aquests, es barreja sovint molt màrqueting verd i molt rentat de verd i poca substància en relació a la sostenibilitat ambiental. Per acabar-ho de rematar, barrejat entre mig, tenim grups de pressió o simplement buròcrates a sou, definits com retardistes i reglamentistes, que es dediquen a retardar, obstruir, limitar, desviar o descafeïnar qualsevol mesura que vagi encaminada a avançar en polítiques sobre canvi climàtic.
Finalment tenim el «groguisme» informatiu que aquest estiu, i ja vestit de llarg, ha saltat a la palestra atesos els nombrosos fenòmens i climatologia extrema que tenim. Un enfocament sensacionalista i alarmista sobre el canvi climàtic i el que està succeint, típic de premsa groga, no sols no ajuda a sensibilitzar a la ciutadania si no el que provoca és més ecoangoixa, impotència i incredulitat, doncs si tan perillós és el que està passant, i les institucions no actuen com quan es va declarar l’emergència sanitària, o bé s’està exagerant o confonent o tot plegat semblaria un «engany» (munició pel negacionisme climàtic).
Cal doncs, com diuen experts en assegurances d’alt risc, una bona sacsejada (un Glòria 2 o un Filomena 2), per tal de fer tremolar els governs de Madrid o Barcelona, Girona o la Costa Brava, doncs, només així és quan de veritat es comencen a moure i la societat a despertar, doncs se l’ha fet creure que el canvi climàtic estava lluny geogràficament (Àsia, Àfrica, l’Àrtic) temporalment (2050) i no afectaria a casa seva, la seva feina o negoci.
