Hi ha pacients que són per al seu metge un text encriptat. Aconseguir resoldre l’enigma sempre ha significat un pas endavant per a la medicina i per al coneixement de la naturalesa humana. En aquest sentit, Phineas Gage, que treballa com a capatàs pel Ferrocarril Rutland-Burlington com a expert en detonacions i voladures, és un dels meus pacients preferits. Estem a l’estiu del 1848, la brigada es troba prop del poble de Cavendish obrint una nova línia fèrria. La voladura d’una roca és qüestió de mètode. Es comença fent un forat a la roca que s’omple fins a la meitat de pólvora, s’hi entafora una metxa i es cobreix amb sorra. Ataconar la sorra és essencial perquè la deflagració no s’escapi de la roca, una eventualitat que ningú es vol imaginar. Cage s’ha fet fer una barra de ferro que li permet donar un toc personal a la feina. El nostre home posa pólvora i metxa en una roca i demana a un ajudant que enllesteixi amb la sorra. Algú li parla, es gira i distret atacona la sorra quan es trobava a mig posar. La punta de la barra rasca la pedra i les guspires converteixen el forat en una arma de foc i la barra en un projectil. La barra la troben a una distància de trenta metres arrebossada de sang i d’una substància gelatinosa de color blanc. Només de sortir disparada travessa el crani de Cage, entra per sota el pòmul esquerre i surt per la part superior del crani del cantó dret.
Sorprenentment Cage es troba lúcid i si no és perquè el seu cap recorda a un embut, ningú diria el que li ha passat. El doctor John Harlow raona que si el seu pacient pot parlar, escriure, calcular, recordar, pensar, es deu que la part del cervell danyat no és indispensable per a les funcions intel·lectuals. No obstant Cage no és el mateix. Es torna irreverent, provocatiu i capritxós, malparlat i dona ales a grans projectes que abandona ràpidament. Cage perd la feina al Ferrocarril, treballa en granges de cavalls on l’acomiaden o plega sense més i acaba exhibit en el museu de Barnum, a Nova York, on mostra amb presumpció les ferides i la barra de ferro. A l’edat de 38 anys, tretze anys després de l’accident, un atac d’epilèpsia s’emporta Cage a la tomba.
El doctor Harlow s’assabenta de la mort del seu pacient cinc anys després. La humanitat no es pot permetre perdre l’oportunitat d’estudiar en un futur un cas que en l’actualitat és un misteri. Un matí la germana de Cage i el seu marit, que a més és l’alcalde de San Francisco, i un funerari exhumen les restes de Cage. Anys més tard el crani del que fora un bon capatàs és estudiat pels neurocientífics Hanna i Antonio Damasio. La zona afectada correspon a una part de l’escorça frontal que es troba a les profunditats de l’entrecella i que s’anomena regió ventromitjana. Una regió que té un paper primordial en la presa de decisions, en el comportament social, en regular les emocions, en saber el que ens pot beneficiar o enfonsar en la misèria, i mostra una gran sensibilitat en situacions en què s’espera un gratificació.
Antonio Damasio es refereix als casos com el de Cage com a sociòpates sobrevinguts. Persones que mai han molestat el veí i que un dia per una ferida, un tumor, una malaltia neurològica, es converteixen en inadaptats socials. Seria bo estudiar més a fons si els sociòpates de tota la vida, per dir-ho d’una manera d’estar per casa, tenen un cervell que els funciona com els dels Cage i que propicia que es converteixin en bergants a pesar seu. La justícia de la mà de la teologia veu el mal com una mostra de la nostra llibertat, una llibertat que justificaria el correctiu. I si en un futur es qüestionés aquesta suposada llibertat...
