Per molt previsible que fos, no deixa de glaçar-me la sang que la ultradreta més rància hagi guanyat les eleccions a Itàlia. Per molt que ho veiéssim venir, no deixa d’impactar-me l’auge espectacular dels nostàlgics del feixisme en aquest país tan proper. Per molt que ens ho haguessin avisat, no deixa d’estabornir-me que una dona que ha manifestat la seva admiració per Mussolini lideri la coalició que governarà des de Roma.
«Sí a la família natural. No als lobby LGTB. Sí a la identitat sexual. No a la ideologia de gènere. Sí a la cultura de la vida. No a l’abisme de la mort. Sí a la universalitat de la creu. No a la violència islamista. Sí a fronteres segures. No a la immigració massiva (..) I sí a la nostra civilització, i no als qui la volen destruir», s’esgargamellava Giorgia Meloni en un míting de Vox, mentre els assistents embogien.
Pàtria, religió, xenofòbia, populisme i supremacisme, tot barrejat en una amalgama que a mi se’m fa molt difícil de digerir, però de la que cada cop més persones s’alimenten sense problema. L’extrema dreta guanya terreny a Europa i ja no em sembla tan impensable veure algun dia aquell senyor que mana a Vox convertit en president d’Espanya.
Curiosament, tot i que s’omple la boca amb la «universalitat de la creu», Meloni viu amb la seva parella sense estar casada. No sé de què m’estranyo. Hauria d’estar acostumada a la doble moral dels polítics. Hi ha els que defensen que el matrimoni és indissoluble fins que decideixen divorciar-se (o demanar una nul·litat matrimonial al Vaticà, que ja sabem que pagant Sant Pere canta). Els que criminalitzen l’avortament però aprofiten que afortunadament tenim aquest dret per fer-lo servir si els cal. Els que estigmatitzen l’homosexualitat i la practiquen d’amagat. Els que parlen de la seva santa esposa i participen en orgies amb menors.
Però no només passa a la dreta, això, que a tot arreu hi ha fang quan plou! També hi ha els que mantenen que cal acollir immigrants però mouen cel i terra per impedir que al seu barri instal·lin un centre de menors no tutelats. Els que van a totes les manifestacions per protestar pel canvi climàtic però són incapaços d’agafar el transport públic. Els que parlen en femení però tenen les mans descontrolades quan hi ha alguna dona a prop. Els que lloen l’escola pública i porten els seus fills a un col·legi privat. Els que parlen d’unitat i harmonia però fan anar els ganivets com si fossin mestres carnissers.
El dia que Itàlia votava, un analista –no vaig arribar a sentir el seu nom– va fer a la ràdio una de les reflexions més encertades que vaig escoltar en tot el dia: «La dreta nega que el canvi climàtic existeixi i que sigui un problema. I l’és, i molt important. L’esquerra diu que obrir fronteres i permetre la lliure circulació de persones no seria un problema. I ho seria, i molt gran també, com ja estem veient. Tots venen fum a la gent que els el vol comprar».
El problema no és que venguin fum. El problema és que nosaltres els el comprem.
