Aquests dies s’han intensificat les anàlisis de la situació a Catalunya. La sortida de Junts del govern de la Generalitat ha fet córrer rius de tinta. Hi ha milers de teories sobre el significat d’aital decisió. Que si afavoreix la independència, que si afavoreix Laura Borràs, que si afavoreix Junts, etc. Crec que en general subestimem la capacitat que té l’ésser humà per equivocar-se i prendre decisions que van contra la ideologia que es defensa. Però en fi. El que més em preocupa són opinions dels que volen pertànyer a Espanya que afirmen sense rubor que del judici al Tribunal Suprem a Espanya ningú en va fer cas i que els mitjans de comunicació a Madrid fa temps que no parlen de Catalunya. Donen per suposat que la fi del procés significa la fi de la qüestió catalana. A mi em sembla que l’Estat espanyol va incrementant el problema cada dia que passa, amb aquesta política de l’estruç que tan bé els va funcionar. Vegem. Es va passar del 13% d’independentistes al 50% i d’un percentatge petit de republicans al 70 o 80%, depèn de les enquestes. Els governs i els mitjans de comunicació van estar set anys, del 2010 al 2017, sense adonar-se del que passava a Catalunya. I quan se’n van adonar van crear la més gran crisi de la democràcia. Mai se’ls va passar pel cap donar resposta a un conflicte polític amb una proposta política. No. Van enviar a policies i jutges d’extrema dreta. Si tinguéssim jutges demòcrates haurien dit: aquest és un problema polític resolguin-ho els polítics. No, van posar-se a manar com sempre ho ha fet la reacció i després els franquistes. Josep Fontana, al llibre La fi de l’antic règim i la industrialització de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, escrivia que «hi havia altres visions alternatives» i tal vegada que hi havia «altres progressos possibles, que no tenien els mateixos costos socials». És a dir, l’octubre català va demostrar que hi ha un fil conductor permanent d’un poble que vol decidir el seu futur i que empeny cap a un camí concret d’una cruïlla. I davant té una nul·la intel·ligència. En aquesta direcció Fontana va escriure un altre llibre, La formació de la identitat. Una història de Catalunya. Si els comentaristes polítics catalans de dretes volen fer veure que a Catalunya no passa res, potser que s’ho facin mirar. No tenen capacitat d’anàlisi política. No hi ha ningú que hagi canviat d’opinió gràcies a les hòsties o gràcies a sentències falangistes. I com explicava també Fontana: «Cap victòria de l’ordre establert contra el futur no és mai completa: cada derrota deixa almenys llavors per a un nou combat». Per si algú pensa que Fontana no parlava d’això els puc dir que poc abans de morir em va explicar emocionat com va anar a votar l’1 d’octubre en cadira de rodes. Hi ha persones que sempre han sabut de quina banda havien d’estar. Altres naveguen.
