La fruiteria que hi havia al meu barri va tancar. Un vespre va baixar la persiana i l’endemà ja no va obrir. Als veïns no ens va quedar cap altra opció que comprar la fruita i la verdura al supermercat. Però, al cap de pocs dies, la persiana va tornar a aixecar-se, i vam tornar a veure les caixes amb les pomes, les peres, les taronges, les pastanagues i les cebes. Tot estava igual, només hi havia una cosa diferent: el noi que estava rere el mostrador. Com si res no hagués passat, vam tornar a la nostra fruiteria. Al cap d’uns mesos, va canviar el cartell antic que encara hi havia i va posar-ne un de nou: Fruites i verdures Baitoz.
Sempre que hi anava, em rebia amb un somriure i preguntant-me com estava. A mi, i a tothom. Estava pendent dels clients: si et veia dubtar davant de les pomes, t’aconsellava les que més et convenien, no les més cares. Quan li demanava un enciam, sovint em deia que en tenia algun de no tan maco com els altres a meitat de preu. Ajudava les persones grans a posar la compra al carret, feia broma amb la mainada, saludava els clients més habituals pel nom. No era estrany que t’afegís alguna peça de fruita quan ja havies pagat. Obria cada dia, i li havia sentit dir més d’un cop que «les meves vacances són les tardes de diumenge».
Un dia em vaig adonar que m’havia colat un bitllet de 20 euros fals. Una falsificació, a més, força dolenta: comparant-lo amb un bitllet bo, es veia clarament la diferència de color, una franja blanca que no hi havia de ser, dibuixos semblants però distints dels dels bitllets legals. Aquell noi tan amable i atent m’havia donat un bitllet fals. A mi. Em va doldre quasi com si m’hagués traït un amic. El primer impuls va ser anar-hi i demanar-li explicacions, però ho vaig descartar. Vaig pensar que ho negaria, que fins i tot s’oferiria a donar-me un bitllet bo. I jo estava tan dolguda que ni tan sols volia donar-li l’oportunitat de justificar-se. O sigui que, simplement, vaig deixar de comprar-hi.
I així han passat les setmanes, amb el bitllet fals sobre la meva tauleta de nit, com un recordatori que no et pots refiar de ningú. Fins que fa uns dies vaig ensenyar-lo a l’Enric, que és Mosso: «Mira quin bitllet que em van colar», li vaig dir. L’Enric el va tocar, el va posar a contrallum i em va dir: «Crec que no és fals». I em va anar ensenyant totes les marques que n’indiquen la veracitat. Jo no m’ho podia creure: «Però si no té res a veure amb aquest que he tret del caixer». Ah, però és el que el bitllet «fals» era del 2002: en aquests vint anys, les edicions han canviat i s’han incorporat elements de seguretat nous, va explicar-me l’Enric. Amb cara d’idiota, vaig teclejar al Google «bitllet 20 euros 2002»: el que tenia entre els dits.
Amb el cor petit, em dirigeixo a can Baitoz. «Hola! Quant de temps sense veure’t per aquí!», em saluda, amb alegria. I jo, avergonyida, no soc capaç de confessar-li la veritat. «Uf, he tingut una temporada terrible! Ni temps tenia per venir a comprar, porto setmanes alimentant-me de congelats», dic. I, per descarregar una mica la meva consciència, omplo el carret tant com puc.
