Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Antoni Salamanca

Última oportunitat per a la generació actual

No deixa de ser reconfortant i estimulant per qui subscriu, el fet que darrerament ja no es parli tant com antany, i de forma retòrica i/o políticament correcte, de les generacions futures. O d’aquella típica frase de «quin món estem deixant als nostres fills i nets». Per fi, com ja he dit en alguna ocasió, la tossuda realitat s’imposa, i el que tenim davant és ni més ni menys que el futur de les actuals generacions. I el futur immediat, poca broma! «Mai a la història una generació com l’actual ha tingut i té tanta responsabilitat sobre sí mateixa», frase de José Saramago, que subscric al 100%, doncs el que esdevindrà els propers anys (2025-2030-...) s’està decidint ja, sovint per omissió!, avui, ara i aquí, al nostre ajuntament, Generalitat, Govern espanyol, UE, etc.

Mai a la història, la generació de polítics actuals, ha tingut, té i tindrà els propers immediats anys, tantes i tan greus responsabilitats, estigui al Govern o a l’oposició, sobre el destí, benestar i vida de les persones.

Òbviament també la tenim tota la societat, la pacient població, la societat civil organitzada, el teixit econòmic, els emprenedors (d’empresa o socials) que haurem d’empènyer molt més, molt, més enllà del vot, a totes les institucions.

Dit això i més enllà de que estiguem en compte enrere pel que respecta a l’actual crisi sistèmica, i més enllà del desencís o desafecció que té (s’estima) un 90% de la població, envers els polítics o la classe política, recordar una vegada més que «si no fas política, té la fan».

I això em porta a les noves generacions. Hi ha qui té moltes esperances en la joventut, però jo seria més prudent, doncs aquella energia que tenia la joventut fa uns quants anys, avui (aquí) està molt condicionada i dispersa per moltes variables en les que ara no entraré (la més important l’addicció digital, però també la dependència familiar, la precarietat econòmica, l’emigració, etc.)

Sí entraré en el tipus de participació i implicació que hauria de tenir, si vol decantar l’esdevenir més immediat i ajudar críticament i empènyer a la generació que avui té tanta responsabilitat sobre sí mateixa, per tal que sigui com a mínim, i això pot resultar sorprenent per algú, egoista! (aclareixo: egoista intel·ligent) i no suïcida, en la mesura que no pensa ni amb sí mateixa, ni amb l’entorn en que viu, com si fos immutable. Un sol exemple, seguir reivindicant els paisatges de postal i voler-los impol·luts, i no fer res per neutralitzar la crisi climàtica, que malmet aquests mateixos paisatges, mentre a més moren milers de persones (aquí i ara) per la contaminació que generem.

Queda clar, que el temps del «gra de sorra» individual ja ha passat i el que urgeix és l’acció col·lectiva, si es vol frenar l’actual deriva insostenible de les nostres societats. Cal participació implicada, compartir projectes, iniciatives i reivindicacions, crear comunitat (de veïns, energètica, de consum, laboral, pedagògica –per a adults també, inclosos tècnics, polítics i científics: s’ha de llegir en profunditat l’actual complexitat i oferir solucions pactades i entenedores, no únicament és l’extrema dreta la que dona solucions simples i excloents).

La primera qüestió a aclarir als joves que no volen implicar-se en partits: està bé ho facin a ONGs, associacions o cooperatives verdes o socials i més si els partits (en general) tenen taponada la participació real dels joves. Ara bé... Si bé és cert que es pot, i s’ha de fer, política, fora de les institucions i dels partits, no ens enganyem, allà on es decideix, s’acorda, s’aprova, legisla, reglamenta i implementen accions i transformacions pel canvi social, econòmic, ambiental, energètic, és al Parlament o al Ple municipal, fruit de l’acció política i de la correlació de forces. Treball lent i feixuc, sí, que necessita urgentment de contrapesos, sacsejades i una forta pressió social de les noves generacions (i no tan noves, no menystinguem les velles, que sovint fan coses que ni les noves.)

És evident que si des de fora, i no de forma extraparlamentària o antipolítica, es fa pressió i reivindicació, mobilitzacions i molta pedagogia (i menys piulades) per tal de despullar l’immobilisme de torn i canviar una correlació de forces, articulant políticament l’acció, es pot avançar. Ara bé, si la majoria de joves opta per la via asocial o antipolítica, perquè la política i els polítics els veuen allunyats, buròcrates, etc., estem en allò de «si no fas política, té la fan». Pitjor és, que la millor llavor i talent d’una minoria crítica es malmeti, fruit de cants de sirena antisistema que sorgeixen de gurus catastrofistes (no d’organitzacions polítiques o sindicals alternatives), que utilitzant les sigles d’organismes científics (amb el que comporta d’aurèola), caiguin en el dogma i la cridòria. És preocupant també la fugida endavant que estan fent alguns grups i plataformes, al marge d’organitzacions ecologistes de nova planta, amb discursos alarmistes sobre el col·lapse imminent de tot, que desmobilitzen a la majoria i desvien i delmen la massa crítica proactiva que podria endegar o provocar canvis i reformes urgents justament per evitar el col·lapse.

Amb brindis al sol «revolucionaris» no s’incideix ni pressiona als partits i institucions, ni es treballa la pressió-negociació, per anar avançant. Per acabar, està bé i és (era) molt bonic, anar a fer «cooperació i solidaritat» a Senegal, Mèxic o Nepal. Però estem en temps de descompte i es necessita urgentment massa crítica, ara i aquí, per sacsejar la generació que ens està portant al col·lapse, però del contracte social (el tots contra tots porta a l’extrema dreta).

Compartir l'article

stats