Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

I si canto trist

Magda Oranich, de Salvador Puig Antich fins a Mònica Hernández. Quina manera de defensar causes equivocades.

No m’agrada el garrot, no m’agrada Francesc de Dalmases. Però Puig Antich era un criminal i un assassí i Mònica Hernández s’està fent, per dir-ho com Sabina, «la niña tonta en medio de una orgía». Els polítics i els periodistes parlem, cridem, piquem de mans contra les portes. També anem al llit, pactem, traïm, paguem, comprem i tots formem part del mateix negoci i estem fet de la mateixa pasta. En general som de baixa estofa, tot i que uns més que els altres.

La denúncia que va fer la periodista del FAQS tingué ja d’entrada molt mala pinta. Fou una filtració a un digital, sense donar la cara, com fan els covards o els mentiders. Després es conegueren els noms. I per vegades que he llegit la narració de l’escena, no he sabut trobar-hi res d’estrany, res que s’escapi del terreny de joc habitual entre periodistes i polítics. A més a més els periodistes del FAQS, que sempre fóreu la més escandalosa maquinària política, no podeu estranyar-vos que els polítics de Junts us tractessin com les minyones, perquè és el que per a ells sempre vau ser. Qui es pot sorprendre i cridar i indignar-se és efectivament l’acompanyant de la senyora Borràs, perquè per primera vegada no se li va donar la ració de pinso i de sabó acostumada. Aquí s’hi juga! Quin escàndol!

La denúncia és venjativa, anònima –com a mínim en els seus orígens– no diu res de nou i molt cínicament l’amplifiquem perquè és un home «contra» una dona, perquè és un polític «contra» una periodista i de tot això en fem un caldo de cal justet, d’una baixesa moral que si no fos perquè hi ha l’honorabilitat en joc d’un home, faria riure i riure de veritat.

L’aparició espectral de Magda Oranich és la darrera genialitat que Junts ens tenia preparada, aquesta dona que viu amb gats, que encara no ha acabat d’entendre per què va perdre el judici a Salvador Puig Antich; aquesta dona que surt ara del no res amb un informe de pam i pipa que hauria d’avergonyir qualsevol advocada seriosa, per la poca substància dels fets que s’hi relaten, pel poc interès que té una denunciant que no és ni capaç de donar la cara per defensar el que ella diu que és la seva dignitat i pel poc valor que tenen quatre crits de polític enfadat. Algú creu que el president Pujol no cridava? L’alcalde Maragall, el millor que ha tingut la meva ciutat, de cap manera no va ser un alcalde silenciós. Mira, Mònica, ets una productora. Tots tenim un paper i tots l’hem d’entendre. Si et sens pressionada o commocionada o altament tensionada en una situació d’aquestes característiques és que t’has de buscar un altre programa que no sigui de vergonyosa propaganda política, i probablement un ofici que no sigui el periodisme, aquest periodisme d’aiguabarreig que fem a Catalunya, i així ens emmerdem i així som lliures, i així ens fa ràbia quan l’exclusiva o el convidat els tenen els altres i xisclem i suposo que fem por. Jo faig por quan crido. A mi Vicent Sanchis em feia por quan em cridava. Diuen que el Puyal també feia por quan cridava, però jo no puc dir-ho, perquè a mi no em va cridar mai. On és l’informe Oranich sobre totes les vegades que José Antich o Jordi Barbeta han cridat polítics de Junts? «De tota manera es feia difícil de determinar si Mònica Hernández era una productora del programa de Junts, i és lògic que el senyor De Dalmases es confongués del grau de familiaritat que hi podia tenir. Si vols ser periodista, Mònica, has d’aprendre a aguantar. Si vols que et respectem la dignitat ets tu qui primer has de mostrar-nos-la no fent feines de minyona en programes que sota el pretext del periodisme us vau dedicar a fer la minyona de Junts fins a uns extrems que ja no us queda res a reclamar, com no sigui que ara de cara a la Puríssima us convidi el partit un cap de setmana a esquiar».

Coses com aquestes són les que hauria de dir l’informe seriós d’una advocada normal, però la Magda encara quan de nit acarona el gat creu que amoixa la densa cabellera del Salvador, que encara no ha acceptat que va ser un terrorista, tal com el seu altre patrocinat d’aquella època, Txiki, que era un etarra i dels grossos. Tots rodolem, tots estem ferits, espatllats i una mica tarats. Però al capdavant dels òrgans que es fan càrrec de jutjar la vida dels altres, de salvar-los o d’enfonsar-los en la misèria, hauríem de posar-hi cervells no tan extraviats, persones no de fa tants anys buscades per llur nul contacte amb la realitat.

Com a cloenda cal dir que qui més ha cosificat la pobra periodista, qui més l’ha posada en una lleixa –i no gaire galdosa, per cert– del mercat d’abastaments, ha estat Junts amb la salomònica decisió de treure De Dalmases dels càrrecs simbòlics i no remunerats del partit i de permetre-li que s’aferri al retribuït escó. Això és el que Junts diu que val la teva dignitat, Mònica: un càrrec simbòlic. Jo no m’hauria cregut el teu relat i si me l’hagués cregut no li hauria donat cap importància: t’hauria tractat de cínica i de bleda, que és molt millor que aquests que t’han cregut, i ho han trobat horrorós i t’han penjat un preu de premi de consolació.

És el problema de fer comèdia: que entres al circ i tothom fa comèdia. Fins i tot els que tu creies que et donarien la raó, i que de fet te la donen, però quan arriba el moment i s’apropen i t’abracen per fer-te-la a mans, t’adones que són els pallassos de la tele, amb sabates de galleda, els ulls pintats de verd i un nas de botzina que si li prems fa «mec-mec».

Compartir l'article

stats