El règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar a Portugal va ser el més longeu de totes les dictadures europees del Segle XX. Salazar va ser primer ministre del 1932 al 1968 quan un accident domèstic el va deixar impossibilitat per continuar dirigint el règim que va dissenyar sota el nom de Estado Novo i que tenia en les possessions colonials una de les seves senyes d’identitat més notables. Salazar va morir el 1970 i el va succeir com a primer ministre i home fort Marcelo Caetano que va donar continuïtat al règim dictatorial fins a la Revolució dels Clavells d’abril del 1974.
El suport de Salazar i el seu servei diplomàtic va resultar ser de gran rellevància per a la victòria de Franco a la Guerra Civil espanyola. Salazar va percebre la Guerra Civil espanyola com un assumpte propi que el podia afectar si es contagiaven les idees republicanes i democràtiques de la Segona República espanyola a Portugal. Alhora, Salazar mirava amb profunds recels les idees iberistes defensades per alguns partits durant la Segona República. El seu suport a Franco, doncs, va ser tàctic i instrumental més enllà de la sintonia en els plantejaments totalitaris que inspiraven els dos règims. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va conduir Franco i Salazar a signar el Pacte d’Amistat i No Agressió de 1939 entre els dos països. Durant el desenvolupament de la guerra mundial tots dos països van buscar presentar el Bloc Ibèric com una unitat d’acció per garantir-ne la neutralitat i la supervivència. Franco i Salazar representaven règims amb molts punts de vista ideològics en comú i van cooperar per interessos variats, però la desconfiança mútua va marcar la seva relació.
Alhora, les relacions d’Espanya amb Portugal van ocupar especialment el franquisme ja acabada la Segona Guerra Mundial en un escenari nou i diferent. Portugal es va convertir en Estat fundador de l’Aliança Atlàntica el 1947 i la seva històrica aliança amb el Regne Unit la convertia en potencial porta d’entrada de forces partidàries de la caiguda del franquisme en el seu moment de més aïllament i debilitat, és a dir, just després de la Segona Guerra Mundial. El règim franquista va identificar els perills potencials de la falta d’entesa amb el veí ibèric.
Per a una part de l’elit franquista l’exaltació dels territoris colonials portuguesos com a element essencial de la identitat nacional era motiu d’inspiració per forjar una identitat de l’Espanya franquista que s’havia de resistir a la descolonització demanada per les Nacions Unides i persistir en el control dels territoris colonials. Aquesta era la línia Luis Carrero Blanco qui va ser Ministre Subsecretari de la Presidència (6 de maig de 1941-9 de juny de 1973), vicepresident del Govern (22 de juliol de 1967-9 de juny de 1973) i President del Govern (9 de juny 1973-20 de desembre de 1973). Des del nucli de poder de la Presidència es va controlar sempre l’essencial de les relacions polítiques i els interessos econòmics i comercials amb les colònies africanes. El ministeri d’Afers Estrangers va tenir moltes vegades un paper d’actor secundari amb opinions que quedaven en minoria al món del poder franquista a l’hora de prendre decisions sobre les relacions amb les colònies i davant de les crides de les Nacions Unides per procedir a la descolonització. Va ser especialment notòria les discrepàncies entre el ministre Fernando María Castiella i el ministre-subsecretari de la Presidència Luis Carrero Blanco. El primer va submergir-se en la vida diplomàtica internacional i va quedar impregnat d’una visió de la política en general i de la política exterior en particular diferent de la del segon. A això cal sumar-hi que Castiella no formava part de l’Opus Dei, grup dominant a l’època dels ministres tecnòcrates liderats per Carrero Blanco i amb qui va conviure cronològicament el ministre d’assumptes exteriors.
Carrero Blanco va mantenir una reiterada posició inflexible sobre l’espanyolitat del Sàhara Occidental negant la seva condició de colònia i arribant a afirmar en un Consell de Ministres el 1961 que «el Sàhara no va ser mai dominat per l’imperi marroquí» i que «el Sàhara era tan territori espanyol com la província de Conca» (Martínez Milán, 2007, pàg. 376). El Principi IV del Moviment Nacional sobre la «unitat de la pàtria» per a Carrero Blanco i el nucli dirigent de la Presidència del Govern incloïa també el Sàhara Occidental. Aquesta concepció presentava moltes similituds amb la negativa de Salazar a afrontar la descolonització de les seves possessions (Angola. Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i Príncep i Timor Oriental). Per Salazar l’Estado Novo tenia entre els seus senyals d’identitat la defensa de la integritat de les possessions d’ultramar. Per a Carrero Blanco, les idees salazaristes van ser un punt de suport en la seva confrontació amb Castiella i en l’agònica prolongació del domini colonial espanyol a l’Àfrica.
Es coneguda la manera atropellada amb que Espanya va procedir a la descolonització dels seus territoris africans. En tot cas, existeixen diferències notables amb el final de l’imperi colonial portuguès. La Revolució dels Clavells de 1974 va ser en bona mesura una reacció de l’exèrcit en la persistència del govern de Marcelo Caetano de voler continuar guerres en els territoris colonials de gran desgast i cost en vides humanes. L’Espanya franquista ve tenir una idea menys idealitzant dels seus territoris colonials. En va treure el màxim profit econòmic i quan la situació es va fer insostenible va afrontar amb realisme i fredor la seva independència. L’última guerra colonial que va lliurar Espanya va ser la guerra d’Ifni. Va afrontar la independència de Guinea Equatorial quan la situació era insostenible. En el cas del Sàhara Occidental l’abandonament de les obligacions d’Espanya com a potencial colonial i administradora de la descolonització va ser total. La cessió del territori al Marroc i a Mauritània l’any 1975 feia descarrilar el vell projecte de Castiella: dos estats africans amb bones relacions amb l’antiga metròpoli: Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental. Dos territoris per practicar unes relacions d’influència política i cultural, el soft power teoritzat posteriorment. Tot al contrari, va ser un final agònic, de regateig curt, de vol gallinaci, d’incompliment dels mandats de Nacions Unides.
Per conèixer millor la figura de António de Oliveira Salazar, és molt recomanable el llibre de recent publicació La increíble historia de António Salazar, el dictador que murió dos veces, de Marco Ferrari, publicat per Debate.
