La reforma del Poder Judicial és un dels assumptes pendents de la democràcia espanyola. Durant la transició es van reformar les estructures de l’Estat, però es va deixar que els òrgans de govern de la justícia continuessin funcionant com ho havien fet fins aleshores, de manera que la Transició Política va galvanitzar l’estatus de jutges i fiscals que venien de l’antic règim o que n’eren fills.
Amb la seva arribada al poder, ara fa quaranta anys, el PSOE de Felipe González va encarregar a Narcís Serra, que va comptar amb la mestria i discreció de Lluís Reverter, modernitzar les forces armades. És a dir, sotmetre els militars al poder civil, per oblidar definitivament el soroll de sabres que s’havia sentit durant els anys que havia governat la UCD i que va tenir com a punt culminant del cop d’Estat de Tejero.
Serra i Reverter van ser capaços de posar els militars al lloc que els correspon en una democràcia.
No va passar el mateix amb el poder judicial. Segurament perquè els partits que van instaurar el bipartidisme a Espanya, PSOE i PP, creien que, amb el repartiment de càrrecs al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional, la justícia ja estava sota control. El problema és que els magistrats i fiscals que dirigeixen les màximes institucions jurídiques de l’Estat estan marcats. O bé són conservadors, per tant amb un biaix cap el PP, o són progressistes, amb un biaix cap el PSOE i en darrera instància cap a Unides Podem. I amb aquesta manera de fer, s’han pogut perpetuar en llocs clau de la magistratura els descendents biològics o ideològics de l’oligarquia que havia ostentat el poder judicial durant la dictadura.
L’espectacle ofert els darrers quatre anys, amb la renovació del Consell General del Poder Judicial congelada, només és comparable amb la composició del Tribunal Constitucional (TC) que va declarar inconstitucionals diversos punts de l’Estatut. En aquella ocasió el Tribunal, amb algunes baixes, va trigar quatre anys a dictar sentència sobre un Estatut que havia estat aprovat al Parlament de Catalunya, per 120 vots a favor i 15 en contra, els del PP. I que a les Corts espanyoles, després d’haver-hi passat el ribot com va dir Alfonso Guerra, va ser aprovat pel Congrés i pel Senat. Posteriorment va ser sotmès a referèndum, obtenint el vistiplau dels ciutadans de Catalunya i, finalment, fou sancionat pel Rei. I, malgrat tots aquests tràmits, la sentència del TC va derogar-ne diversos articles que no tenen cap problema en altres estatuts autonòmics, però que aquí no encaixaven amb la Constitució.
Ara bé, malgrat tot això, és veritat que els darrers anys del Consell General del Poder Judicial han estat de traca i mocador. Feia quatre anys que el seu president, Carlos Lesmes, i altres magistrats tenien el càrrec caducat. Sabien que la seva continuïtat no s’ajustava al que determina la Constitució, però eren presoners de les lluites entre conservadors i progressistes que n’impedien la renovació. Al final, el mateix Lesmes va presentar la dimissió, perquè la vergonya que havia de passar a cada inauguració de l’any judicial en presència del Rei i de la resta de poders de l’Estat era difícil de dissimular.
Entre uns i altres han aconseguit que el tercer poder de l’Estat estigui en coma induït i que la renovació de càrrecs s’hagi convertit en un regateig entre els qui governen i els qui aspiren a fer-ho. Només faltava la darrera sortida d’Alberto Núñez Feijóo per acabar de ridiculitzar encara més la situació i de demostrar que l’Estat es va equivocar no reformant l’Administració de Justícia com va fer amb l’exèrcit. Tant de bo, Narcís Serra i Lluís Reverter haguessin anat a parar al Ministeri de Justícia, després d’haver posat firmes els militars.
