Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Els dies buits

Dimarts havia quedat per anar a veure la pujada del Pilar de 4 dels Marrecs de Salt a les escales de la Catedral, però al final vaig decidir quedar-me a casa. Una mica enfadada amb mi mateixa, ho reconec, i disgustada per perdre’m un dels moments que més m’emocionen de Fires. Però estava tan esgotada que no em veia amb cor d’aguantar l’hora i mitja preceptiva d’espera abans no comencés l’acte, anxovada entre centenars de persones.

Vaig repassar mentalment: feia setmanes que no parava, i els darrers dies m’havien acabat de rematar. Sopars, cine (incís publicitari: si no heu vist encara Un año, una noche, de l’Isaki Lacuesta, no sé a què esteu esperant!), fires, barraques –la nit de dissabte fins i tot vaig estar unes hores donant un cop de mà en una–, concerts... i anar a fer de zombie al Halloween de Cornellà del Terri! Al·lucinada em vaig quedar amb el sarau que organitzen: vaig tenir la impressió d’estar dintre d’una pel·li ianqui! Amb tot això, com volia no estar cansada?

Amb el temps he après que quan estic baixa d’energia, necessito un dia o dos de solitud. De no tenir cap compromís, de fer i desfer sense dependre de cap persona i sense fer anar malament a ningú. De dormir sense despertador, de menjar quan tinc gana, de saber que em puc passar hores llegint un llibre, o mirant una sèrie, o escrivint, o ordenant fotos, o posant ordre a casa. De plorar si em fa falta, de ballar i cantar com una boja, de maquillar-me i desmaquillar-me davant del mirall només per comprovar que encara no he après a fer-me igual la ratlla dels ulls. Necessito no tenir res programat. No parlar si no en tinc ganes, no moure un dit –si no és indispensable– per ningú que no sigui jo mateixa.

I admeto que moltes vegades, en aquests intervals d’aïllament volgut, acabo enyorant la companyia. Però això és fàcil de solucionar: normalment n’hi ha prou amb enviar un whatsapp o fer una trucada. És molt més complicat explicar que em calen aquestes estones de soledat, que em fa falta saber que, si vull, puc estar amb mi i prou. En la nostra societat, tenir el temps ocupat amb els altres està bé; però tenir-lo reservat per a tu, no.

M’atabalo quan miro el calendari i començo a veure caps de setmana plens, sopars i dinars i activitats que s’encadenen. Per molt que m’encantin els plans i les persones amb qui els comparteixo, m’angoixa no veure cap data lliure en l’horitzó. Intento deixar sempre dies buits en l’agenda, i m’horroritzo quan intueixo que l’únic dissabte que em quedava lliure en tot el mes acabarà essent la data escollida per fer el sopar que s’està organitzant. Perquè si dius que aquell dia no pots perquè tens una trobada familiar, o no tens amb qui deixar els fills, o ja tens una altra activitat programada... tothom ho entén. Però si dius que aquell dia no et va bé perquè el tens lliure i vols que segueixi així, sona fatal. El resultat és que moltes vegades acabo dient que ja tinc un compromís: no menteixo, el tinc amb mi mateixa i la meva salut física i mental.

Compartir l'article

stats