Fa pocs dies vaig assistir i participar a Girona a les jornades d’Energies Renovables i Sobirania, realitzades a l’auditori Josep Irla. Una taula rodona es va dedicar a l’eòlica marina a Catalunya que ara per ara significa parlar les projectes a situar al Golf de Roses donat que no hi cap altre indret a tot el país amb idoneïtat per produir electricitat al mar aprofitant el vent, segones diuen els que sembla que ho han estudiat.
Les meves opinions, minoritàries, amb uns companys de taula que eren empreses amb ganes de construir aquests artefactes al bell mig del mar de l’Empordà (donat que el seu negoci va d’això), no em va impedir escoltar amb atenció els seus arguments a favor de fer-ho i fer-ho ja. Considero que són arguments falsos o almenys esbiaixats que es volen fer passar per dogmes de fe. És a dir, veritables sofismes que no em puc estar de recopilar i comentar aquí.
Catalunya és un magnífic lloc per l’eòlica marina. No és cert: en tota la costa catalana només hi ha una àrea (l’anomenada LEBA-2) que segons l’esborrany de la planificació marina del Ministeri, que porta molt retard en la seva tramitació, és qualificada d’àrea prioritària per la instal·lació d’energia eòlica marina. Dins d’aquesta àrea i amb la tecnologia actual, la màxima capacitat de producció està entorn d’1 GW, com a molt un 10% de l’energia eòlica total (terrestre i marina) que preveu per 2030 el Proencat (que determina el full de ruta del desplegament de las renovables a Catalunya) i no més enllà del 2% del total de renovables que han d’estar en funcionament en 2050. A més aquesta àrea queda situada en un espai amb una elevada biodiversitat, amb moltes incerteses sobre la seva viabilitat ecològica.
Fer la transició energètica és urgent i passa necessàriament pel desplegament de l’eòlica marina a Catalunya. Ja hem dit que l’eòlica marina serà només un petit percentatge de les renovables a Catalunya i si la transició energètica és tan urgent, és més assenyat fonamentar-la en tecnologies ja disponibles i provades. I parlo de l’estalvi energètic, del desplegament de la fotovoltaica en espais ja transformats (tant els tradicionals com les teulades de polígons industrials com noves possibilitats com els vorals de les autopistes) o repotenciar (substituir petits aerogeneradors de 1-2 MW pel altres de nova tecnologia de més de 10 MW en els parcs eòlics terrestres que ja tenim). No ha de ser impossible d’aconseguir el petit percentatge de l’eòlica marina a Catalunya pel altres procediments, fins i tot més ràpids d’implantar si són tecnologies provades. Sembla que l’eòlica marina, tal com han plantejat cinc promotors al Golf de Roses, no sembla la via més directe per assolir la transició energètica. I més si es demana fer proves pilots amb un màxim de 5 aerogeneradors, que no faria res més que retardar la producció del futur parc.
Creació de llocs de treball. En cap moment les promotors gosen donar una xifra concreta; simplement parlen dels milers de persones que s’ocuparan per a construir i fer funcionar la instal·lació. A veure: seran aerogeneradors de més de 200 metres d’altura, amb tots els elements fabricats en indústries que ara per ara són inexistents a Catalunya, amb vaixells i medis gegantins per poder situar-los i ancorar-los al mar, grans remolcadors... De veritat és creïble que aquesta força de treball pugui sortir de les comarques de Girona? N’hi haurà prou amb uns cursets per a convertir pescadors de la sardina en tripulants d’aquests vaixells? O potser seran treballadors especialitzats, que vindran de fora? Francament penso que són uns llocs de treball que no sortiran de Catalunya. En tot cas, seria bo que els promotors ho aclarissin. En tot cas, qualsevol nova activitat en el camp de les energies renovables generarà nous llocs de treball; no és una exclusivitat de l’eòlica marina
Beneficis pel territori. Els promotors anuncien una pluja de beneficis per el territori, que van des de convenis de compensació amb els Ajuntaments (que es situen al límit de la legalitat i que sovint no es compleixen, com ha passat en el cas de Batea, ja amb tribunals pel mig), a crowdfundings per participar en els beneficis, a rebaixes en el preu de la llum, etc. Magnífic. Però em pregunto: tota aquesta magnanimitat per part dels promotors, només serà possible si es construeix un parc eòlic marí o també té cabuda en qualsevol altre manera de fer la transició energètica? És a dir, si es tracta de participar en els beneficis de las grans corporacions, hauria de ser independent del procediment emprat per obtenir-los...
Sobirania energètica. Ben segur que aquest és l’argument dels favorables a fer el parc que més em costa comprendre. I és que cap dels cinc projectes que estan damunt de la taula del Ministeri són de promotors de capital català; qui ha d’aprovar la zona, declarar l’impacte ambiental com positiu i adjudicar la subhasta que posteriorment es faci, és el Govern Central, sense cap participació de la Generalitat; un cop fabricada l’energia, anirà a parar a subestacions i línies elèctriques de Red Española que la podrà enviar a on vulgui; i ben segur que qui aporti finalment els molts centenars de milions que calen per a la construcció i explotació, seran fons d’inversió de ves a saber d’on, ben segur que de fora del país. Si tot aquest paquet se’n pot dir «sobirania energètica» ni m’imagino com podria ser una «autonomia energètica»!
Penso, sincerament, que els sofismes dels que volen construir sí o sí un parc eòlic a les aigües de l’Empordà o de tots aquells que els hi donen suport en nom del progrés, no s’esgoten amb aquest petit tast de l’article. Ens sentirem a parlar molt i jo intentaré informar.
