No deixar ningú enrere

Del 5 al 16 de juny se celebrarà a Ginebra la 111a Reunió de la Conferència anual de l’Organització Internacional del Treball, amb la presència de representants governamentals i de les organitzacions empresarial i sindicals dels seus 187 estats membres. El punt V, i que centra el meu interès en aquest article, versa sobre la «Discussió recurrent sobre l’objectiu estratègic de la protecció social (protecció dels treballadors)», amb el debat i la discussió de l’informe «No deixar ningú enrere: construir una protecció dels treballadors inclusiva en un món del treball en evolució». La lectura de les conclusions de l’Informe és altament interessant per veure on poden anar les accions a emprendre, o a millorar en aquelles que ja existeixen, per assolir l’objectiu desitjat de la protecció adequada. S’apunten diverses línies d’actuació, que es proposa que siguin preses en consideració pels estats membres, i que també han d’estar entre els objectius marcats per l’OIT per al proper futur en els seus programes d’activitats. No són noves en el sentit estricte de la paraula, si bé tenen la virtut de referir-se als problemes i les circumstàncies concretes i actuals del món del treball.

Per exemple, la relació entre altres polítiques, fonamentalment les econòmiques, i les laborals, es considera necessària per generar ocupació plena i productiva, ja que per a aquesta generació «cal un marc macroeconòmic favorable a l’ocupació i que tingui en compte les qüestions de gènere, amb inclusió de polítiques fiscals, monetàries, industrials, sectorials, i laborals, polítiques actives de mercat de treball eficients i entorns normatius propicis».

També es considera necessària una inversió econòmica més gran en la protecció dels treballadors, per la qual cosa serà un factor important aquella que es dugui a terme en l’àmbit de la protecció social, sense oblidar la importància de la fixació de salaris adequats, i sempre tenint-ne en consideració les necessitats i les circumstàncies específiques dels estats i dels sectors d’activitat.

Cal prestar especial atenció a les persones treballadores que formen part de col·lectius desafavorits i que corren el risc de no estar prou protegides, quan no estan mancades de tota protecció, i l’informe inclou en aquests grups les dones, els joves, els migrants, la gent gran, els pobles indígenes i tribals, les persones que viuen amb el VIH o que estan afectades pel VIH o la sida, les persones amb discapacitat i alguns grups professionals com els treballadors domèstics», amb un nombre gens menyspreable, i majoria femenina aclaparadora en algun sector, treballant de manera irregular o informal.

Un cop reconegut, el 2022, un entorn de treball segur i saludable com a principi i dret fonamental en el treball, l’informe aposta per donar més importància a la seguretat i salut en el marc de les condicions laborals i per a una protecció adequada de les persones treballadores, reconeixent que els avenços en aquest terreny han d’anar de la mà amb els que es produeixin en altres àmbits de la relació laboral, i posa especial èmfasi en la prevenció de la violència i assetjament a la feina, i també en els riscos emergents com a conseqüència de l’impacte de la tecnologia i de nous productes.

No li falta raó en absolut a l’informe quan afirma que cal prestar la màxima atenció als salaris i al temps de treball, ja que segueixen constituint «les dues dimensions fonamentals de la protecció dels treballadors», i per això cal referir-se a la importància de la fixació salaris mínims adequats i a la fixació d’un temps de treball, encara que crec que és millor parlar de «temps de treball» que tingui en consideració totes les variables que hi poden afectar. I enllaça amb una altra proposta continguda a l’informe, la d’«aprofitar les oportunitats i minimitzar els reptes de la digitalització de l’economia per a la protecció dels treballadors».

També es posa el focus en la importància del «treball de la cura» i la necessitat urgent d’adoptar mesures per fer front a la seva infravaloració en la societat actual encara que hagi jugat un paper de primera importància durant la greu crisi sanitària del 2020.

Per concloure, i crec que no podria ser altrament, els que han elaborat l’informe deixen constància que els resultats i avenços en els vuit àmbits apuntats de diferents polítiques, «dependrà, entre altres coses, de la creació d’un entorn favorable i propici, en particular... Fomentar el diàleg social tripartit i bipartit com a mecanismes crucials per garantir una protecció dels treballadors adequada. Promoure la ratificació i aplicació dels convenis fonamentals de l’OIT i altres normes internacionals del treball pertinents. Desenvolupar coneixements d’avantguarda que responguin a les realitats i necessitats dels mandants. Avaluar repercussions en les polítiques i les institucions. Augmentar l’abast de les accions de l’OIT unint esforços amb altres organitzacions del sistema multilateral».

En definitiva, un document de lectura molt recomanable.