De professió: polític(a)

Aquests dies, els mitjans ens inunden amb entrevistes, declaracions i notícies protagonitzades per un munt de candidats/es que diuen estar amoïnats/des pel "nostre" i el futur d’Espanya. Penso que molts d’ells diuen la veritat i que tenen la capacitat, voluntat i qualificació suficient per a dirigir el país. Però també sé que les llistes són plenes d’oportunistes sense gaire vergonya, que intenten desesperadament fer-se un lloc al Congrés dels Diputats o al Senat per poder cobrar, durant almenys quatre anys, un bon sou i molts complements que els hem de pagar entre tots, sense que ningú els demani mai "comptes" pels fruits de la seva feina. És el gran atractiu de la política com a professió: només cal un xic de demagògia, bones dosis de retòrica i, sobretot, un munt d’hipocresia, per convèncer a uns quants influencers del partit (que sigui), perquè et posin a les llistes. Convèncer a la ciutadania perquè et votin és cosa de nens i s’aprèn llegint un parell de llibres d’autoajuda. I és que els electors no tenim memòria, ni interès per allò que ens diuen que és molt complicat i al final, el físic dels aspirants és clau per decidir quina papereta va al sobre.

L’excanceller alemany (1974-82) Helmut Schmidt ho va clavar. Deia que els "polítics professionals" no li agradaven gens, sobretot perquè "el seu afany pel poder els fa potencialment perillosos. Algú que vol dedicar-se a la política, només hauria de poder-ho fer si abans ha après un ofici i l’ha exercit amb èxit – per poder marxar en qualsevol moment". Una que ha entès "el missatge" és la diputada al congrés més jove, Marta Rosique (ERC). Ahir anunciava a VilaWeb que deixa la política institucional perquè vol treballar fora dels partits, construir-se una carrera laboral forta i així guanyar independència.

Lamentablement, ella és una rara avis entre molts voltors. Les municipals i algunes autonòmiques del 28M ens ensenyen tot el que un polític "professional" és capaç de fer, per assolir o mantenir un sou públic. Enganyen, menteixen, signen pactes contra natura i el sentit comú, no tenen principis ni coneixen cap límit, si al final aconsegueixen la cadira que anhelen –o qualsevol altra–. Culpables són molts, i n’hi ha a tots els partits. Fonts ben informades m’han confirmat que properament s’anunciarà un nou càrrec institucional per a un exalcalde que, tot i havent guanyat les eleccions en vots, s’ha convertit en el veritable perdedor, perquè no ha estat capaç de convèncer els seus antics socis de govern a renovar el pacte. I no pas per motius polítics, sinó personals. Però ha convençut al partit que la culpa no és seva i ara li han promès un càrrec per al qual òbviament tampoc no li cal cap mena de qualificació ni experiència i que a més és compatible amb les seves "noves" funcions com a cap de l’oposició. A qui pot estranyar la desafecció de la política dels ciutadans, quan l’exerceixen uns "professionals" sense cap altre "feina" que viure a costa seva?

Subscriu-te per seguir llegint