«Desmarcar-se de l’oficialitat incomoda, en aquest país»

A «La ciudad violenta», l’escriptor i periodista Jordi Corominas efectua un recorregut per la història criminal i revolucionària de Barcelona, des de l’època del pistolerisme fins a Urquinaona

Una gran ciutat ha de tenir crims a la seva alçada? 

Crec que sí. Ara bé, el que no ha de fer és inventar-se’ls.

Això passa?

Barcelona es va inventar que Enriqueta Martí ho era, per tal de tenir un assassí en el seu parc temàtic.

A Catalunya som molt d’inventar-nos passats èpics. Fins i tot presents.

Sobretot una part de Catalunya (riu).

Com pot parlar en un llibre de la Barcelona violenta, si diuen que els catalans som pacífics de mena? 

Passa sempre. A les autoritats no els agrada dir que a la ciutat hi ha una història criminal, alternativa a la història oficial. Ja ho feia el franquisme, perquè a les dictadures no es mata al carrer. Més recentment, el 2019, alguns mitjans deien que Barcelona era el Bronx, quan tampoc passava res especial. Ni tant ni tan poc.

Es mata o no es mata, a Barcelona?

Sí que es mata. Potser no són crims a l’alçada de la ciutat.

Per què no s’han fet tantes pel·lícules negres de Barcelona com de Los Angeles o de Chicago?

Perquè s’amaga. La gran època criminal aquí va ser el pistolerisme, i quasi ningú el coneix.

Per què?

Perquè explicar-lo significaria ressaltar l’èxit de la vaga de La Canadenca i la jornada de vuit hores aconseguida pels anarquistes, i es mostraria també com era la patronal, que va respondre amb violència a la victòria dels treballadors.

Sí, millor no parlar-ne gaire. 

També es veuria com la Lliga, que són els avis de CiU, per aturar tot això donen suport al cop d’estat de Primo de Rivera.

No digui això, que representa que els catalans hem sigut sempre més demòcrates que ningú.

La pela és la pela, ja ho sap.

El detectiu de la Barcelona negra és en Carvalho o en Méndez?

Jo sóc molt carvalhista, perquè crec que en Carvalho és incòmode encara avui. Vázquez Montalbán té els nassos de fer uns Episodios Nacionales, però de Barcelona. I posa a parir a tothom. Aquest desmarcar-se de l’oficialitat, en aquest país incomoda. Aquí és molt difícil parlar lliurement, tot i que en teoria estem en una democràcia plena.

Barcelona és insegura?

Crec que no. Bé, hi ha la violència immobiliària, la turística, la de l’ampliació del Prat... que afecten les perifèries, unes Barcelones que no existeixen, perquè no surten als mitjans.

També hi ha la inseguretat de perdre’s pel carrer, entre coloraines.  

(Riu) Aquesta és una inseguretat de coneixement. Ens diuen que és urbanisme tàctic i ens ho creiem, potser s’havia d’haver educat prèviament els ciutadans. L’ajuntament d’aquesta ciutat té un gran problema de comunicació.

Un tret de la novel·la negra és una classe política corrupta, cosa que a Catalunya és impensable, no?

El que passa és que el poder mai no vol mostrar el que fa de negatiu. El mateix procés és una forma de maquillar corrupcions i retallades, i una manera de mantenir el seient. Cosa comprensible

El veig molt botifler.

Sí, dec estar vetat als mitjans del règim. 

Posi’s un llacet groc, veurà quin canvi.

(Riallada) Bé, vostè segur que està vetat, jo potser també.