La periodista Imma Rabasco acaba d'escriure el llibre «Reír y Vivir», sobre la saviesa i els beneficis que hi ha darrere del riure i l'humor, valors que hem anat desterrant i que avui dia ens són més necessaris que mai
El que ens farà lliures no és el treball, sinó el riure?
Ha, ha, és clar, que sí. Res d’«Ora et labora». Precisament Sant Benet, el fundador dels Benedictins, que tenien aquest lema era contrari al riure. Imagini!
Estem oblidant que ens convé riure?
Totalment, i ara ens convé més que mai. Quan arriba el perill i la por, com passa ara, ens oblidem del riure. El riure és obertura, la por és tancament.
Si rius en moments pretesament seriosos, hi ha qui et mira malament
És clar que sí, des de sempre, el poder fa ús de la por per allunyar-nos del riure. Perquè si trenques la seriositat imposada, és com si trenquessis les regles del joc, estàs essent diferent. I avui, tothom ha de seguir les mateixes regles, i sembla com si una d’aquestes fos no riure.
Dur la boca tapada no facilita aquest riure.
Les mascaretes han sigut un gran impediment per mostrar el riure. Ara bé, els riures autèntics no els podien ocultar ni les mascaretes, perquè és el riure dels ulls. Ens han salvat els ulls!
Com es va adonar dels beneficis del riure?
Estava fent classe a París i em van descobrir un problema cardíac. Això em va generar ansietat, perquè és clar, espanta força. Un dels principals símptomes que vaig n notar, és que em vaig oblidar de riure. La meva parella feia broma, i jo m’enfadava. Quan no pots riure, és un gran senyal que la cosa no va bé. Encara que les coses estiguin malament, fins i tot en un procés de dol, quan tires endavant hi han de començar a tenir lloc el somriure i el riure. Si no, continuaràs vivint tancat.
Viure tancats no sembla un bon viure.
En tancament, el riure no té curació. No és casualitat que als hospitals i als conflictes bèl·lics hi vagin els pallassos.
Vostè va notar millores quan va començar a riure?
Era o riure o morir. No rigui, és veritat! Vaig pensar: per què viure així, sense riure, sense la connexió a la vida? L’alegria és la connexió a la vida. En parlen el budisme, el taoisme, el mateix Sant Francesc d’Assís, un gran oblidat, que estava brutalment connectat a l’alegria.
Ens centrem massa en les coses que ens van malament?
Totalment. El periodista Norman Cousins, a «Teoria de una enfermedad», explica com tenia una malaltia molt seriosa a la columna, i es va curar rient. Es va adonar que amb missatges d’alegria, el cos reaccionava millor.
El problema de l’humor és que avui sempre hi ha algú que s’ofèn.
Cada cop més. Però ja s’apanyaran (riu). Cada cop ens ofenem amb més facilitat, és un tema molt interessant que suposo que s’estudiarà d’aquí a un temps. Tot s’estudia d’aquí un temps. Hi ha una aprensió tan grossa, que ni tan sols es pot fer humor.
És el signe dels temps...
Això de ser tan políticament correcte, és molt gros. Vivim en un món que n’hi ha per dir «que tornin els anys vuitanta!». Què ha passat? Hem de practicar més. El sarcasme i la ironia són signes d’identitat catalans, però a més, és una manera de treure les penes. És molt dolent jutjar la gent que fa humor. O la que riu i treu importància a les coses, ja que està fent un bé també als altres. El sentit de l’humor relativitza la vida, que, si ens la prenem massa seriosament, estem morts.
Riu cada dia?
Mogollón (sic). No paro, i des de ben petita. Quan ho vaig perdre, va saber el que és viure sense riure. I és horrible. Recordo quan la meva mare estava a punt de morir, el que arribava a riure, amb la seva companya a pal·liatius!
Què més maco que morir rient, no?
És clar. Quan algú em diu que ric perquè tot em va bé, penso: no has entès res. No hi ha d’haver raons, per riure.
Què li fa riure?
Un piló de coses (riallada). Per exemple, quan algú molt seriós, diu alguna cosa fora de lloc. I cada cop més, ric amb l’humor negre, que abans no. Ara el necessito!
