20 de desembre de 2020
20.12.2020
Diari de Girona

Santiago Bernabéu, 6

El cartell instal·lat per Joan Laporta a Madrid és al davant del que fou el meu primer domicili a la capital

19.12.2020 | 23:48
La pancarta de Joan Laporta, a tocar del Santiago Bernabéu

En termes d'impacte publicitari, el cartell instal·lat per la candidatura presidencial de Joan Laporta a la rodalia de l'estadi Santiago Bernabéu ha assolit un èxit total. Els experts en màrqueting ja estan calculant què hauria costat contractar als mitjans de comunicació convencionals i a les xarxes socials una campanya de publicitat amb aquesta difusió. Tothom en parla. A Madrid no es pot dir que el cartell hagi aixecat passions, però les reaccions que he copsat estan entre la incredulitat i l'acceptació de la ironia. Potser perquè els temps no estan per més disgustos. Un cop d'efecte encetant la campanya electoral blaugrana.

La meva curiositat periodística em va dur, aprofitant que havia dinat a un restaurant proper, a visitar el lloc dels fets. Impacta. La foto de Laporta ocupa una lona de 50 metres d'alt i 20 d'ample, sobre la bastida d'un edifici de 22 plantes que està rehabilitant la façana. El tamany i perspectiva permet competir amb la dotzena de grues que envolten l'estadi Bernabéu. No és que estigui essent reformat l'estadi madridista, és que Florentino Pérez està fent un Bernabéu nou. Els experts en missatges subliminals es posarien les botes.

L'edifici és al passeig de l'Havana número 15, cantonada carrer Santiago Bernabéu, on dona la façana del cartell. Un petit i bufó barri format per mitja dotzena de carrers delimitats per la contundència del passeig de la Castellana i l'estadi madridista. Molta vida que li donen l'abundància de bars i comerços en mig d'un districte, Chamartín, que és més solitari. Un escenari familiar. Al carrer Santiago Bernabéu hi vaig tenir el meu primer domicili a Madrid. Era l'any 1985 i la regulació legal que preparava el llavors ministre d'Economia Miguel Boyer (qui festejava en secret amb Isabel Preysler curiosament en un xalet del carrer Targa, a ben pocs minuts de casa!) havia bloquejat durant uns mesos el mercat de lloguers. Tenia l'encàrrec de l'amic Lluis Falgàs, que venia a Madrid de corresponsal de Ràdio-4, de trobar un pis de dues habitacions. No era fàcil. Fou clau el senyor Marcelino, prototip del porter madrileny (conserge en diuen). En tots els sentits. Sabies pel to de la seva salutació quan tocava afluixar un bitllet.

El número 6 del carrer Santiago Bernabéu, escala u, pis sisè, porta quarta, tenia una particularitat. Des del meu llit veia la façana de l'estadi Bernabéu. Porta 92. Això no em provocava, lògicament, cap esverament, però algun amic madridista m'havia suggerit que li deixés el pis per anar-hi amb la xicota. El nom del carrer portava a tota mena de bromes. Et trucaven demanant l'adreça (no hi havia mails) i en sentir el nom de Bernabéu et comentaven, fent conya, si no en tenia una altra per fer l'enviament. Jo seguia el joc i ben seriosament els donava la d'en Pep Capella, delegat de Catalunya Ràdio. En Lluís i jo convertirem el pis en una mena de Consulat General de Girona a Madrid i hi va passar molta gent. Em consta, per les meves fonts d'informació, que al «nostre» pis ara hi viu un barceloní de cognom ben curt i futbolístic. També els meus nebots saben que, quan venen a Madrid i els porto al restaurant «Sushi99», el peatge imprescindible és una peregrinació fins aquest portal.

Una dècada després, a l'edifici del cantó, hi viuria el que ha estat veritable cònsol gironí a Madrid. El palafrugellenc Joan Cortey, protagonista d'articles a aquesta secció. La seva memòria prodigiosa m'ha facilitat els noms d'establiments ja desapareguts. En resten pocs d'oberts: la tintoreria Niágara, la trattoria Alduccio on tenia taula fixa Alfredo Di Stéfano o la cafeteria «Camino Real». És aquest darrer lloc on vaig aprendre que els madrilenys demanen el cafè d'un altra manera. Veies aparèixer un cafè amb llet quan esperaves un café sol. La terrassa està orientada al carrer Marceliano Santa María, on també hi dona l'edifici de la pancarta. Ara és novament un carrer plàcid un cop tancats els bars conflictius que havien llogat els Ultra Sur, aficionats madridistes radicals i que van malmenar la zona una temporada. He vist trobades de milers d'aquests ultres consumint un parell de litres de cervesa per cap, gairebé sota mateix de la pancarta.

I és que per rematar, quan el diari Avui el qual jo era corresponsal em va acreditar per anar al Santiago Bernabéu, em fou ?adjudicat un seient entre el públic, entre el lateral i el córner de magnífica ?visibilitat..., però que tenia a sota a tots els Ultra Sur. En el pecat de demanar l'acreditació hi estava la penitència de suportar-los.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook