Demà passat, 8 de març, serà el Dia de la dona treballadora. El 19 vinent n'hi haurà que celebraran el Dia del pare. Fa tres setmanes, els botiguers ens van voler fer creure que era el Dia dels enamorats. Qualsevol dia d'aquests ens enganxaran una bandereta a la solapa tot pidolant pel Dia d'una malaltia de mal guarir.
Els dies del calendari no en tenen prou de tenir un número i un ?cognom. Necessiten un àlies, un sobrenom, a vegades un malnom. La societat reivindicativa necessita associar els dies amb motius per gastar, per resar, per manifestar-se o per tirar coets. Quan un dia qualsevol assoleix aquesta categoria, aleshores esdevé diada. La diada nacional. O, simplement, la Diada: Onze de Setembre. Dotze d'octubre: la hispanitat, la raça i el Pilar. Primer de maig: diada dels treballadors. I qui no la celebri és que és un esquirol. O un gandul. O un empresari -com si treballar fos exclusiu de ningú... Si no regales un penjoll el catorze de febrer ets un insensible. Si dimarts no et manifestes, fas cara de masclista. Si no acceptes l'agulla de cap ni fiques cap cèntim al potet, és que tant se te'n fot que la gent es mori de càncer o de sida. Hi ha persones que tot l'any treballen esperant el fum fum fum del seu vint-i-cinc de desembre particular.
Ja no queden dies de cada dia. Dies anònims, dies vulgars, dies de pluja o dies per anar fent. Dies que simplement esperin el lent caminar de les hores per descobrir de quin mal han de morir. En la frenètica voluntat de tenir-ho tot planificat, no deixem cap marge a la sorpresa. Cartesians com volem ser, celebrem el dia de l'amor, anunciem l'avorriment futur i prefixem la caducitat de la passió. Programem fredament els divorcis i dediquem un dia a la mort.
