Fa molts d'anys en dèiem maremot. Ens explicaven que les onades, altes com una casa, es podien endur una muntanya com si fos de mantega. (L'explicació te la donaven un dia de platja, així feia més efecte) Passava l'onada, el maremot, i quedava un erm, ni tan sols no ens plantejàvem què passava amb totes les coses que hi hauria a la muntanya, perquè com que l'onada gegant era una cosa afortunadament mai vista ni per qui ho explicava ni per qui escoltava, el fenomen s'instal·lava en territori llegendari, i a les llegendes les muntanyes només tenen arbres, roques i bestioles.

De tsunamis amb prou feines n'havíem sentit a parlar abans del desastre del desembre del 2006. Si un sisme submarí ja era estrany, un tsunami era inimaginable perquè, a sobre, la paraula era japonesa i el Japó també era un lloc de llegenda. El primers japonesos els vaig veure de petita, a l'escola. Eren els primers turistes que volien conèixer Gaudí i amb un tros de paper i arts papiroflèxiques, aquells dos turistes ens van fer un ocellet i ens el van regalar. Ens vam quedar mig fascinades (els nois, perseguint la pilota, se'ls van perdre) i de segur que vam somiar ser algun dia com ells: anar pel món amb una motxilla a l'esquena, una càmera de fer fotos a les mans i l'habilitat per transformar unes coses en unes altres i així deixar bocabadada la mainada de l'altra punta del món.

El món encara era petit i que ens haguessin explicat que l'home va aterrar a la lluna i que ho fessin per la tele, no vol pas dir que sabéssim gaire res del Japó, ni com eren els seus carrers, ni què menjaven. I em ve al cap pensant en els nens d'ara. En com s'ha encongit el món. En les coses que hem desaprès. I en com els desastres ens arriben a afectar, per lluny que passin.