L'any 1816 va passar a la història com l'any sense estiu. Va ser l'última conseqüència d'una anomalia climàtica que va fer que els mesos anteriors comportessin una baixada de les temperatures a tot el planeta. Va nevar a llocs poc freqüents, com a l'Amèrica Central, va ploure amb abundància a pràcticament tot arreu i moltes collites es van perdre. Temps després s'ha considerat que aquesta ha estat, fins ara, la crisi més greu de supervivència que ha hagut de superar el món occidental. Com que llavors no hi havia teories científiques sobre la influència de l'home en el clima, es va considerar que era un fet tan estrany com natural. Això és el que consideren més probable avui els científics, que atribueixen les anomalies d'aquell període a les fortes erupcions volcàniques de les quals es té constància a Indonèsia i que es calcula que van llançar més d'un milió i mig de tones de cendra a l'atmosfera.
Lluny de viure una situació greu, aquest mes de juliol sí que hem viscut una situació insòlita, almenys des que tenim dades fiables d'observació i mesura de la meteorologia. La percepció coincideix aquest cop amb la realitat, i les estadístiques ens demostren que ha estat el juliol més plujós i menys assolellat des del 1884 a Girona. On encara hi ha discrepàncies és en les causes que ho poden haver provocat; uns insisteixen a atribuir-ho al refredament de les aigües de l'oceà Pacífic i al fenomen de "La Niña", mentre que d'altres consideren que no hi ha proves d'una relació directa entre una cosa i l'altra. Possiblement el descrèdit de les teories del canvi climàtic ha fet augmentar l'escepticisme o la prudència entre una part important de la comunitat científica. Mentrestant hi ha un munt de gent que se sent orfe d'una explicació que els doni una resposta sobre el que està passant quan, segurament, no està passant res.
