Vaig sortir de casa de bon matí. Feia fred. Als camps de Fontanilles algun pagès cremava les branques i els troncs esporgats dels fruiters que fins a la primavera no donaran senyals de vida i no ompliran la carretera de pètals. Cremaven fusta, tres fogueres enceses i un tel de fum allargassat que posava a ratlla el Montgrí. En vaig veure més, de pagesos. Un parell caminaven de costat, entre l'autovia i un camp, les mans a les butxaques i les jaquetes ben cordades. Parlaven. Després vaig veure una ambulància que corria cap a l'hospital, amb les sirenes i els llums i tota la parafernàlia de la urgència que se'ns ennuega una mica quan no ens toca, només de pensar que un dia o altre potser ens durà a nosaltres.
Més tard, al lloc on anava, que és només una mica lluny d'aquí perquè ja ho sabem que Catalunya, si ens ho mirem en quilòmetres, tampoc no és tan gran encara que doni molt de sí, vaig parlar amb uns viticultors que havien engegat una vinya. Ara tenen un clos, encara que el seu mas, a peu d'un antic camí reial, és només un parèntesi entre autopistes i autovies i aquests moderns "no llocs" que són les urbanitzacions contemporànies. Han aconseguit que les coses sobrevisquin i que semblin de veritat. I encara vaig parlar amb un arxiver que se sabia el passat sencer de la seva vila natal, i que només amb un cognom ja et deia un fotimer de coses. Al llarg del país hi ha tot de gent així, gent que s'estima les coses que fa i això em conforta. I és que hi ha dies que quan em llevo i llegeixo les notícies tinc la sensació que no reconec gaire aquest nostre país. M'agrada pensar en tota aquesta gent i en totes les coses amb sentit que pensen i fan cada dia quan es lleven. I ara que comença un any nou, encara més.
