Resulta difícil, per a un empordanès, raonar el festeig d'amor-odi que experimenta amb la tramuntana. És evident que sentir-se dir tocat pel vent no sona malament si de petit has dut rocs a les butxaques. Però, per fer-se estimar, la ventada no pot persistir en excés. La sobredosi fereix, l'escreix no embriaga.
Els científics, racionals, parlen dels seus valors: alta pressió baromètrica, baixa humitat atmosfèrica, càrrega iònica negativa. Els poetes s'estimen més traduir-ne els atributs per estats d'ànim: eufòria, dinamisme, creativitat, extraversió, impuls sexual. La literatura també esmenta un alt nombre de suïcidis -que ningú no ha sabut demostrar.
L'empordanès habita el palau del vent i se'ls estima tots, especialment els de component nord: mestrals, gregals i tramuntanes. També els abomina. Aspira a aquella mesura justa que versejava Fages de Climent: "...que ens eixugui l'herba i no ens espolsi el blat". Més d'un mes sense vent fa que s'acumulin les cabòries, les boires mentals que només una rufagada pot esvair. Deu dies seguits de canigonenc electritzen al més escabellat. El pim-i-pam de portes genera renecs. Tanmateix, quan manca fa romiatges a Requesens per demanar que bufi de valent i s'endugui els mosquits. Pagesos, pastors i pescadors no s'estan de ?romanços per blasmar els vendavals, però sempre en parlen amb un punt de resignada admiració, amb la por, la vehemència i l'orgull d'aquell qui para el cop de vent amb un do de pit.
L'amor-odi dels empordanesos amb la tramuntana és com qualsevol relació de parella. Els enamorats descobreixen els portals més ?arrecerats, però quan xiula senyora, tot vola. També els bons sentiments.
