És una pel·lícula que em va agradar molt pel seu guió i per la interpretació magistral d'una Sofia Loren que es trobava en un dels seus millors moments i d'un Marcello Mastroianni que feia sempre creïbles els seus personatges. El film, dirigit per un mestre, Ettore Scola, explica la història de l'especial relació afectiva que estableixen els dos protagonistes, Antonietta i Gabriele, per evadir-se unes hores de l'avorrida quotidianitat en un context històric difícil com era la Itàlia feixista de Mussolini.
Sense pretendre iniciar el debat d'un cinefòrum, el missatge de la pel·lícula és certament extrapolable a la realitat actual. Perquè ara, més que mai, necessitem crear la nostra jornada particular per fer coses diferents, per trencar amb aquesta rutina que ens cega i ens impedeix pensar més enllà. Una jornada que ens permeti tornar a descobrir la calma i contemplar la bellesa d'un paisatge. Tan senzill com això però tan difícil d'aconseguir-ho si no t'ho proposes. Sembla el consell d'un coach, tant de moda, però és igual d'important, fins i tot per a la nostra supervivència. La falta de novetats i la monotonia porten a l'avorriment i a la desmotivació. Es tracta de trencar un dia amb el dia a dia, per carregar les nostres bateries del dinamisme i d'allò nou però alhora essencial. I no significa fer canvis extrems o abandonar les coses i els costums que ens agraden. No es tracta tampoc de crear moments d'evasió perillosa com passa al film, però sí de tenir una bona disposició a gaudir d'experiències sensitives diferents i enriquidores amb la gent que estimes. Moments que es fixen a la retina i que ens ajuden a viure del record amb la intenció de repetir-lo. Jo he començat amb un diumenge extraordinari a la placidesa de l'Empordà.
