Encara que la Premi Nobel de Literatura de 2009, Herta Müller, glorifiqués la metàfora dient que no sap apropar-se a la realitat sense metàfores, la veritat és que cansen i molt perquè els polítics n'abusen per no dir les coses pel seu nom. Per això, estic més d'acord amb Lakoff, que considera que les metàfores, lluny de ser un recurs exclusiu de la imaginació poètica i del llenguatge extraordinari, impregnen la vida quotidiana i, en conseqüència, el nostre pensament i la nostra acció.
El president Mas s'ha apuntat a aquesta moda amb el seu vaixell i el nostre, és clar, que va a la deriva pels vents, boires i torbonades que l'han desviat del rumb traçat pel gran capità, que és ell. De fet, és una metàfora clàssica que ja usaven els grecs. Però no sé si el guanyen en tàctiques lingüístiques els de Madrid, en particular la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Amb aquest posat de situació sota control, no es despentina quan s'enfronta als periodistes, esquivant per sistema les preguntes sobre retallades o sobre les pujades d'impostos. En aquestes temptatives de capgirar el llenguatge, han dit coses tan paradoxals com que ens trobem en un moment de creixement econòmic negatiu, per evitar parlar de recessió. La darrera perla l'ha protagonitzada la ministra Báñez, amb l'expressió "mobilitat exterior" per referir-se a l'esbandida de joves cap a l'estranger per trobar un lloc de treball.
Perífrasis, ambigüitats, tecnicismes i contradiccions; tot un seguit de mecanismes per desviar l'atenció. L'ús persuasiu del llenguatge forma part del discurs públic des que existeix i es mou en aquesta delicada frontera entre el maquillatge i la màscara. I la metàfora és l'estrella perversa de la persuasió.
