Eivissa, venint de Girona amb Ryanair, és un indret remot, una illa ignota, enclavada enmig d'un mar de relativa grandària, però indubtablement poderós i completament encès de blau.
Eivissa és una illa prehistòrica, solcada per pedres misterioses, plantes que exsuden olors germinals i on encara s'observen rastres d'una antiga cultura rural. Camps farcits de garrofers i de casetes blanques s'estenen per l'interior, rodejats pels pobles de la costa, dedicats al cultiu del turisme.
Eivissa és un indret apartat del temps, vull dir que el temps transcorre d'una manera lleugerament diferent. La gent, eivissencs i els que fa temps que s'han adaptat al clima, caminen un grau per sota de l'habitual, més lentament que al continent, i les broques dels rellotges sembla que parin a hores convingudes per compensar l'excedent de temps que s'acumula a cada racó de l'illa.
Eivissa fou durant segles un faralló perdut a mercè dels vents, de la pirateria i -Camus deia que el clima és una injustícia- d'un ambient reescalfat al llarg de molts estius. L'endogàmia, associada als costums locals, es percep encara clarament en llegir les esqueles al Diario de Ibiza o resseguint les bústies. Catalina, Maria, Joan i Antoni, són els noms més comuns entre els illencs i si hi afegim el cognom Tur o Torres al darrere, podrem confegir la meitat del padró de qualsevol municipi eivissenc.
El sol deixa rastres daurats tot el dia en un mar omnipresent en el paisatge i, a ponent, la tarda s'enfanga en llargs crepuscles que han deixat a més d'un palplantat per sempre en aquesta illa.
