La compareixença del conseller d'economia, Andreu Mas-Colell, ha tancat aquesta setmana les previstes a la comissió d'investigació del Parlament sobre la crisi del sistema financer. Mas-Colell no es va estar a la seva intervenció de culpabilitzar els gestors de les caixes d'haver-se deixar temptar pel boom del totxo sense tenir experiència en el sector, la qual cosa va arrossegar les seves entitats quan va esclatar la bombolla immobiliària. Les afirmacions del conseller contrasten amb les d'alguns responsables de les entitats financeres, que no s'han mossegat la llengua a l'hora d'apuntar a les administracions i als organismes reguladors i de control que tot hagi acabat anant pel pedregar. En tot cas ja feia mala pinta un sistema en el qual els qui nomenaven els responsables de les entitats i els que les havien de controlar eren els mateixos, una classe política que ara mira cap a un altre costat. El parlamentarisme, que és expressió d'aquesta manera de fer política, té l'oportunitat de demostrar que no és només deliberatiu i que els membres de la comissió no han estat tots aquests mesos citant testimonis pel plaer de saber i ara cal esperar que es depurin les responsabilitats, si es que n'hi ha, i que s'adoptin mesures correctores per evitar que torni a passar. No es poden al·legar limitacions competencials, quan la llei de caixes emana del Parlament, ni que sigui un problema que vingui importat de fora. I sobretot no es tracta ni d'una qüestió de venjança ni tan sols de justícia, si no de necessitat. La mateixa crisi que s'ha endut per davant el model de caixes és la que demostra la necessitat d'un sistema financer de proximitat que prioritzi la rendibilitat social de la inversió per sobre de l'econòmica.
