Hi va haver un temps que la meva feina va consistir a descobrir i posar en òrbita opinòlegs, allò que anomenem vulgarment tertulians. Sempre em vaig resistir a fer servir aquesta paraula, sempre en vaig dir analistes, perquè lluny de fer safareig cercava editorialistes amb personalitat pròpia, nous valors amb segell de transversalitat. I en vam trobar uns quants, noms avui en nòmina a múltiples taules de debat. Periodistes, professors, advocats, gent amb el cap ben moblat i amb una facilitat comunicativa evident. Els objectius eren diversos: renovar les plantilles habituals -"sempre surten els mateixos!"-, incrementar el nombre de dones fins a arribar a la paritat, garantir la pluralitat i, també, lluitar contra les interferències dels partits, sempre interessats a col·locar "un dels seus". No era una tasca fàcil, sobretot si la pretensió era fer content tothom i alhora aconseguir que qualsevol espectador es trobés representat per almenys un dels que seien a la taula en qüestió. A Catalunya, un dels perfils més difícils de trobar era el del senyor o senyora de dretes, conservador, unionista, espanyolista, el que sovint i per injusta reducció anomenem "fatxa". Els progressistes i catalanistes estan més avesats a prodigar-se en públic, però la gent descaradament nacionalista espanyola costava més de convèncer. Llavors, tots els que ens dedicàvem a aquesta tasca tiràvem de Marhuenda. Fins que un dia en Paco es va doctorar i se'n va anar a Madrid i aquest segment es va quedar orfe. Ara, que han caigut moltes caretes -i això és bo- hi ha tertulians "fatxes" de dretes i d'esquerres. Però, fixeu-vos-hi, són quatre. I es guanyen molt bé la vida de plató en plató.
