L'escudella és un bol de ?terrissa amb forma de casquet esfèric, on se serveixen les sopes. La terra d'escudelles és una sorra fina barrejada amb llim que s'utilitza, com a abrasiu, per netejar atuells greixosos, sobretot els de cuina, i l'escudella i carn d'olla és un plat típic de Catalunya que ha acabat prenent el nom del recipient que l'acull, com la paella, l'ollada o la caldereta.

Els catalans mengem escudella des de fa mil·lennis, això sí, sense alguns dels ingredients que ara consideraríem imprescindibles, per exemple la patata. A les cases de pagès es cuinava cada dia, era la versió avant la lettre d'aquella cita de Henri Ford que, adaptada al cas, vindria a dir: "Pots menjar el que vulguis sempre que vulguis menjar escudella".

A l'escudella familiar s'hi abocava, de dilluns a diumenge, tota la saviesa, tota la gana i totes les viandes que hi havia a l'abast. De tant menjar escudella ens ha quedat la llengua escaldada i potser per aquesta raó parlem aquesta mena de llatí enrevessat amb pronoms febles i vocals neutres.

Manuel Vázquez Montalbán, amant de la cuina tradicional, deia que la integració dels immigrants s'havia de fer bàsicament a través de l'escudella. Ell pensava en aquella època en els immigrants que ho podien comparar amb el potaje o el cocido. No sé si els nouvinguts d'altres parts del món també sabran integrar-se a través d'aquesta catalana recepta, no sé exactament per què, però ho veig difícil, ja que ara, a cada cantonada, en comptes d'haver-hi un hostal on t'ofereixin una humil escudella, segurament hi ha un establiment de kebabs.