Sovint dibuixem el món en cercles concèntrics. Nosaltres vivim al mig d'aquest univers petit, apamat, quotidià. La societat, la història i el progrés de la raça humana es difumina a mesura que la nostra percepció es perd en l'horitzó inaudit de la vida. Tot allò que passa en l'entorn immediat ens afecta intensament i el que succeeix lluny ho relativitzem amb una operació mental que equival al quadrat de la distància.
Quan els esdeveniments esclaten amb virulència i ens envaeixen notícies de catàstrofes, accidents o conflictes, els mesurem en funció de l'afectació personal. Quan cau un avió generalment és una notícia més, però si en aquest vol hi ha noms i cognoms, rostres familiars, ho considerem una tragèdia i realment aquest és el nucli dur de qualsevol tragèdia. L'abstracció pot ser un drama, però la tragèdia sempre va al moll de l'os.
Jo també vaig agafar un vol com aquest, de Barcelona a Düsseldorf, i per anar també a un fira comercial. Recordo el mar brillant amb mil reflexos, els Alps passant sota l'ala de l'avió, i els núvols tapant-t'ho tot enllà les terres germàniques. I ara pen?so que probablement és el que ells deuen haver vist per darrera vegada. I ells eren alguns dels nostres, gent amb noms i cognoms com els del meu carnet d'identitat i amb rostres modelats amb gironina deixa. El record de tots ells perdurarà molts anys entre nosaltres, perquè continuarem escoltant les seves veus i els seus rostres en les veus i els rostres dels seus familiars i no oblidarem mai aquest dia funest en què el nostre univers va col·lapsar al bell mig de tots els cercles concèntrics.
