«Podem aportar el nostre granet en una societat que ho necessita»

A vegades, com a joves, ens pensem que no podem fer gran cosa per la societat, potser perquè no som majors d'edat o perquè no sempre som escoltats. Però realment no és així, i tenim un clar exemple en el voluntariat, ja que és per a totes les edats i, per tant, participant en activitats com aquestes, podem demostrar que podem aportar el nostre granet de sorra en una societat que ho necessita.

D'altra banda, participar en activitats de voluntariat m'ha ajudat a sortir de la meva zona de confort i m'ha permès veure altres realitats, que ja no puc ignorar.

La majoria de nosaltres, i m'incloc a mi mateixa, en el primer que pensem és en nosaltres mateixos. Aquest egocentrisme fa que molt sovint dels nostres problemes en fem un gra massa, i a més a més fa que moltes vegades no ens adonem que al nostre voltant, i no molt lluny, n'hi ha de molt pitjors i que nosaltres podríem ajudar.

Diàriament, es parla en els mitjans de comunicació de molts problemes a escala mundial i que afecten tota la població, com la pobresa, la fam, el canvi climàtic i moltes vegades em pregunto: com pretenem solucionar tots aquests problema si tothom mira per un mateix?

Avui us vull parlar del projecte Apadrinar un avi, que consisteix a visitar un avi o àvia que viu en una residència un cop a la setmana durant sis mesos.

Com he dit abans, amb l'escola ja havia participat en altres activitats, però mai havia rebut i experimentat una gratitud tan gran. Per exemple, en una recollida d'aliments nosaltres fèiem la recollida però després ja no en sabíem res més. En canvi, aquí, cada setmana visc en primera persona la satisfacció d'haver compartit el meu temps lliure amb la Carme, la meva àvia apadrinada, qui ho necessita i ho agraeix.

La veritat és que és una de les millors sensacions de la setmana; en el meu cas hi vaig els divendres, i espero amb ganes tota la setmana per poder anar a visitar-la. Però el millor de tot és que la Carme em transmet el mateix quan em veu arribar, i aquesta és una sensació que no es pot descriure i que no canviaria per res. Però és que en aquesta activitat no només ajudo jo, sinó que ella m'ensenya moltes coses que ni es pot imaginar. Sobretot m'ha ensenyat coses que no s'aprenen amb els estudis, sinó a través de la carrera de la vida i ella m'ha mostrat l'art de la supervivència. Per tant, acabem compartint coneixements, sensacions i experiències que només et pot ensenyar algú com ella.

Aquests sis mesos m'han permès, no només conèixer-la, sinó també guanyar en maduresa, perquè hi ha hagut moments durs i també moments bons, però tots ells, inoblidables. Sempre em recordaré del primer dia que vaig conèixer la Carme i em va explicar tota la seva vida. Estava trista, no té massa gent al seu costat i de forma pessimista, només em parlava de les parts negatives de la seva vida. Aquell dia vaig sortir una mica tocada i pensativa. Quan vaig arribar a casa i els meus pares em van preguntar com havia anat els vaig dir: «Mireu, em proposo un repte, l'haig d'aconseguir treure d'aquest bucle com sigui i que com a mínim l'estona que estiguem juntes que estigui contenta i il·lusionada». No va ser fins al cap d'unes setmanes que ho vaig aconseguir, però va requerir paciència i ganes, i així va ser quan vaig entendre que després dels sis mesos no seria capaç de deixar-ho. Tens la sensació que si tu marxes d'allà, no hi ha ningú més, però a part d'això, t'adones que no és només que ella em necessita, sinó que hi segueixo anant perquè l'estimo.

Molt sovint, els meus amics tenen curiositat pels temes de conversa que tenim. Doncs és simple, parlo amb ella de tota la meva vida, preocupacions, problemes, entre d'altres. I ella fa el mateix amb mi, sempre penso que és com una mena de teràpia que ens fem mútuament, és com si ens haguéssim trobat. Però no tot han sigut moments durs, també hem rigut molt i quan la veig riure em fa somriure a mi immediatament. L'altre dia fins i tot em va ensenyar com assecar els cabells amb els rul·los. Jo no en tenia ni idea i ella se'n reia de mi, no es creia que no en sabés.

Però el millor de tot és el comiat, normalment hi vaig amb una amiga que va a veure un altre avi, i quan pugem a l'ascensor per marxar les portes tarden tant a tancar-se que ens estem una hora saludant.Us puc assegurar que és un projecte impressionant, com s'estableix una bona relació entre una persona jove i una gran amb tanta facilitat, i com a vegades, l'edat només et separa per anys però no per aficions. El que he après participant en aquest projecte és moltíssim i no ho canviaria per res. Per tant, agraeixo a Càritas que ofereixi projectes com aquests i ens doni l'oportunitat als joves de participar-hi i, com he dit abans, demostrar que nosaltres també volem lluitar per una societat millor de la qual formem part ara i en el futur. Perquè al final tots acabarem sent grans i ens agradarà tenir algú al costat.

Per tant, si teniu aquesta oportunitat, no dubteu a aprofitar-la i a gaudir-ne, us donarà grans satisfaccions i aprendreu moltes coses que només els avis et poden ensenyar.