La notícia de la sentència del cas Palau no és la condemna a Fèlix Millet i Jordi Montull, els grans saquejadors. Es donava per pressuposada després de la seva confessió. La notícia és que un tribunal ha sentenciat amb fets provats el que tothom sabia: CDC es va finançar il·legalment. Un delicte greu, per abús de poder i per robar diners públics, pel qual només rep càstig penal el seu tresorer, Daniel Osàcar; una persona sense cap càrrec institucional i sense cap responsabilitat política ni capacitat de prendre decisions. Senzillament, era el tresorer, tenia firma i tapava els polítics.

Cert que ara sentirem que la sentència encara no és ferma i blablabla, però darrere hi ha una llarga història de corrupció institucional que, com a més tard, va començar a finals dels anys vuitanta amb la irrupció de Jordi Pujol Ferrusola en el control de les finances de CDC. La presumpta corrupció del clan Pujol-Ferrusola encara s'ha de jutjar, però allà comença tot. L'arribada d' Artur Mas a la direcció de CDC comporta un canvi de rumb. Aparta el fill Pujol i deixa el finançament del partit (el legal i l'il·legal) en mans d'altres dirigents. El cas Palau n'era un; el 3%, investigat per un jutjat del Vendrell, un altre. I amb presumptes ramificacions, algunes en els jutjats (cas Manga, d'arrel gironina). També n'apareixen de particulars: cas ITV, amb l'exsecretari general de CDC, Oriol Pujol, a punt de ser jutjat, i Pretòria, amb Prenafeta i Alavedra aprofitant-se del seu passat al Govern, però sense connexió directa amb les finances del partit.

En una estructura tan jerarquitzada com la dels partits polítics, ningú pot empassar-se que Artur Mas i moltíssima altra gent (consellers i càrrecs executius del partit) ignoressin que el seu partit es finançava a canvi d'obra pública. De fet, ho sabia tothom perquè tothom havia de passar per l'adreçador: només faltava una sentència judicial, que és la certificació en un estat de dret. És injust que l'únic condemnat penalment sigui el tresorer. Daniel Osàcar no és innocent. Ell sabia de què anava allò, per molt que previsiblement li diguessin que era «pel partit i pel país» i que no es preocupés perquè «ho tenim tot controlat» (frase usual en aquells que creuen que el poder els fa impunes). A Unió Democràtica també es pensaven tenir-ho tot controlat. I fins i tot és probable -és una especulació meva- que el retribuissin bé per la seva feina bruta. Daniel Osàcar té 84 anys. És previsible que la sentència definitiva arribi dintre d'un parell d'anys. En tindria 86. Acceptarà en silenci entrar a la presó com a sacrifici personal «pel partit i pel país»? És més, tots els alts dirigents de CDC i del Govern que gestionaven el finançament il·legal deixaran que Osàcar ingressi a la presó mentre ells romanen callats i fent la viu-viu? Ahir, el silenci ja va ser sepulcral.