«vendetta» a la italiana i lliçons del nil

Potser és bo recordar que l'últim primer ministre italià elegit per les urnes va ser Silvio Berlusconi el 2008. El mes de novembre de 2011 va ser substituït per Mario Monti sota la pressió d'una possible intervenció econòmica d'Itàlia i amb un paper molt actiu -i conspiratiu- del president de la República Giorgio Napolitano (el comunista més refinat i contemporitzador que va ser abans ministre de l'Interior).

A les eleccions de 2013 el candidat a primer ministre va ser el secretari general del Partit Demòcrata, Pier Luigi Bersani, que va guanyar les eleccions. Però per formar govern van començar els vetos a Bersani entre els socis i al final el president del Consell de Ministres va ser Enrico Letta, amb reputació i ben vist dins i fora d'Italia. Però el seu mandat va durar poc, mesos. En aquells temps es van celebrar les eleccions dintre el PD per elegir el nou secretari general. En unes eleccions primàries va guanyar l'alcalde de Florència, Matteo Renzi, que just vencedor va dir que ell no faria caure a Letta.

La promeza va durar poc i Renzi va fer dimitir Letta i es va posicionar ell mateix com a primer ministre. Letta, resignat, li va demanar ser comissari europeu però Renzi, que ja tenia una gran voluntat de poder sense contemplacions, li va dir que no per posar com a comissari italià a Mogherini que ha sortit més bé del que alguns pensaven però que va ser una nova ferida que algun dia seria ajustada.

Renzi va impulsar una reforma constitucional que trencava el model d'equilibris de la constitució de 1948. La va fer en estreta col·laboracio amb la seva ministra per la reforma, Maria Elena Boschi, però sense el concurs d'elements importants del seu partit.

De fet, el PD es l'evolució del Partit Comunista més la confluència d'elements democrata-cristians d'esquerra. El pare de Renzi va ser molts anys regidor d'un municipi proper a Florència per la Democràcia Cristiana d'Andreotti, Cosiga, Fanfani... I el fill no és gens clar que encari els valors de la Internacional Socialista. Això sí, és un home del tuit fàcil i la mercadotècnia electoral. Ha perdut el referèndum estrepitosament (60% a 40%, sis milions de vots de diferencia). L'actual president de la República, Sergio Matarello, també va ser una imposició molt personal de Renzi. Matarello el voldria salvar però sap que ho té difícil. Ara s'haurà d'elegir un nou primer ministre fins a la reforma electoral i les eleccions en algun mes imprecís de l'any que ve.

Recordem-ho: Silvio Berlusconi, el 2008, va ser l'ultim polític italià que es va presentar a candidat a primer ministre i ho va ser. La resta han estat converses de palau. Dintre del PD hi ha destacats dirigents, com el propi Bersani i l'antic primer ministre Massimo D'Alema, que li tenen ganes a Renzi perquè s'ha emportat per endavant tot el llegat històric del que representava el PD i les seves marques anteriors. Ara veurem si Renzi se'n surt dintre del PD, perquè s'ha dedicat a cultivar més la seva imatge exterior que la coherència del projecte que encarnava.

Un parell de conclusions provisionals: no es poden tenir durant molt de temps primers ministres no sorgits de les urnes i no es pot trair de forma tan arrogant el llegat del partit perquè un dia les tornes es giren. El problema no és només el populisme de Beppe Grillo, el problema és en el cesarisme de Renzi i en la falta de líder del centre-dreta, amb Berlusconi que, tot i el Botox i el bisturí, els anys no el perdonen. Itàlia necessita uns mesos per recomposar els seus espais polítics i els seus lideratges. No és l'únic lloc.

Egipte i l'estabilitat regional

Egipte té 92 milions d'habitants oficials, segurament més de 100 si comptem els irregulars. Egipte és un règim estable i no democratic entre l'estat fallit que es Líbia i la guerra oberta i descarnada a Síria. Si a Egipte s'obrís una guerra civil, la desestabilització de la zona seria colossal. En quatre anys el país ha viscut la caiguda del règim de Mubarack, la pujada al poder dels Germans Musulmans, la caiguda al cap d'un any just i l'arribada al poder del general Al Sissi. He escrit caiguda i aquest és un verb controvertit. Els Germans Musulmans són el penúltim exemple de com una força d'ideari no democràtic arriba a les institucions de forma democràtica i un cop allí les comença a desmantellar. El president Morsi va disoldre el parlament i va començar un procés trepidant d'aplicació del rigorosisme de la xaria.

Aquesta setmana he tingut una conversa franca i colpidora amb el gran Imam de la mesquita d'Al Aqsa. Una conversa d'una hora que m'he apuntat al dietari per deixar reposar i rumiar posteriorment. Una conversa que em va deixar colpit i gens indiferent.

Al Caire van celebrar obertament la victòria de Trump perquè és general la idea que Obama i Clinton van facilitar la instal·lació al poder dels Germans Musulmans. Són fets viscuts i apuntats. Ens poden agradar més o menys però el que no podem fer és permetre que nosaltres, els europeus, visquem entornassolats mentre l'ordre mundial canvia a marxes forçades. Com el llibre de Stefan Sweig va descriure tan bé «el món d'ahir», em sembla que estem visquent un moment semblant en el que segurament ens quedarem melancòlicament instal·lats en el record del món d'ahir enlloc d'agafar la iniciativa per modular en nou món que es va conformant.