Avui abaixo la persiana fins al setembre. Podria seguir, evidentment amb el permís del nostre director, però necessito distanciar-me d'aquest insuportable monòleg en què s'ha convertit la política catalana. Com que em conec, no ho faré del tot, perquè un dels meus vicis és desdejunar amb el Diari de Girona a les mans. Un plaer dels déus. Però endemés perquè ara mateix, per exemple, estic rellegint el llibre Tot s'ha perdut de l' Agustí Calvet, Gaziel, del qual he extret el títol d'aquest article. La «gran epilèptica» és Catalunya.
El guixolenc -això de «ganxó» és una falsària modernitat- arriba a aquesta conclusió una vegada Lluís Companys s'alça contra la il·legítima II República -doncs es creà del no-res i al cim sense comptar amb la voluntat del poble expressada lliurament a les urnes- i la seva proclama independentista dura dos o tres instants i el porta a la presó. Infantil.
Sobretot hi arriba a la mencionada conclusió, en Gaziel, observant que, de tant en tant, les desviacions sentimentals i subjectives de polítics catalans que lideren i de ciutadans que els fan costat se sobreposen a una racionalitat superior que resta apartada pel crit i la pedregada. Pel soroll que tot ho embogeix.
Llegir aquesta monografia d'en Calvet em transporta a l'actualitat d'avui que, com ha dit recentment el professor Antón Costas, presenta característiques pròpies dels processos revolucionaris com ara clandestinitat, secretisme, purgues polítiques, desobediència civil i institucional, caixes de resistència, etc., si res més no des de la invocació verbalista. En això de «pit i collons», Catalunya sempre ha estat un artista, com també en l'«anem-nos-en, que ens farem mal», que segueix a tota xarlotada perillosa. Aquesta vegada seguirem el mateix patró. N'estic segur.
De fet, si el Departament del vicepresident Oriol Jonqueras ha elaborat un estudi sobre irregularitats en les adjudicacions públiques quan el govern de l' Artur Mas, lligat al 3%, i l'ha passat a la Justícia, sense saber-ne res el president Carles Puigdemont, els ingredients revolucionaris es veuen augmentats per una altre, anomenat «traïció» a l'obligada lleialtat entre els somiatruites. O així m'ho sembla. Aquest supòsit és el definitiu perquè tot acabi com el rosari de l'aurora. Tots cap a casa i amb la porta tancada a pany i forrellat. La «revolució dels somriures», amenitzada pels diaris del règim que han anat dient que la independència de Catalunya serà un adveniment màgic i irreversible que deixarà Europa literalment bocabadada, com ha recordat l' Enric Juliana, esdevindrà una nova gran frustració.
Ha estat un greu error infravalorar l'adversari i deixar-se emportar per la frivolitat i l'arrogància. Mai cap formiga ha fet pessigolles a un elefant. Però és que, endemés, no hi ha legitimitat pel impulsar la independència quan la força política -Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya- que intentà engatar el 2015 amb allò d'unes «eleccions plebiscitàries» -només obtingué el suport del 39,59% dels electors.
Tampoc n'hi ha quan se li suma la CUP -el 8,21%- i dóna com a resultat un 47,70% del total d'electors. No hi ha legitimitat, sinó sistema electoral a revisar, quan aquest percentatge dona majoria absoluta als perdedors. I més: No hi ha contracte amb els electors quan la força més votada mai ens oferí un referèndum per a la independència, sinó que se'l va treure de la màniga quan la CUP li encarregà fer de figurants com a govern, mentre ella manava de debò. Tot s'ha perdut, com digué l'Agustí Calvet, menys la vergonya, hi afegeixo.
Queda per veure si el desafiament a la legitimitat i a la legalitat, quelcom gens democràtic, per cert, ens serà onerós per a tots els catalans i si, els actors del desafiament -governants, parlamentaris, l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Òmnium i opinadors a sou- busquen el martiri amb ànsia per tenir un menció en la història d'aquest nostre epilèptic país, el seu sacrifici, inútil, no farà altra cosa que encobrir la seva feblesa.
