Gràcies a la crisi, aprenem capitalisme a marxes forçades. Ja hem captat la superposició d'egoismes que afavoreix beneficis mutus, la tensió creativa, la imitació de la Naturalesa en la recerca violenta d'equilibris, la supervivència del més fort. Estàvem gairebé a punt per ser milionaris però, des de fa una setmana, les notícies econòmiques es limiten a exigir-nos esforç i sacrifici. La fatigosa recepta no ens enriquirà -el destí de la història, segons els mercats-, sinó que s'ha dissenyat per empobrir-nos. Els gurus del triomf a qualsevol preu han modificat el seu discurs, que ara ens amonesta "no feu com nosaltres, limiteu-vos a pagar les factures".
Sacrifici? No és la paraula més freqüent en l'obra d'Adam Smith, encara que el fundador del capitalisme va plantejar aquesta virtut en preguntar-se si una persona noble es deixaria tallar el dit petit, en cas de saber que aquesta mesura salvaria la vida a un milió de xinesos. En la versió contemporània es tracta de rescatar a un milió de banquers, però la part del cos en risc ocupa més volum que un dit. Les nostres reticències són comprensibles, no tant per l'amputació com pel nostre ensinistrament que el sacrifici es mesura -es mesurava- en euros.
Sacrifici?, esforç? El capitalisme havia de desembocar inevitablement en una revolució o una religió. S'ha orientat cap a la vessant menys pacífica, la religiosa. En interpretar els sermons recents del bisbe Zapatero, queda clar que ens està demandant el martiri. Aquesta minúscula entrega personal contribuirà a la salvació dels mercats, en multiplicar-se demogràficament. En el trajecte redemptor no apareix un sol número, perquè traginem aquí amb el capitalisme emocional. En síntesi, els sous mitjans van baixar durant el boom perquè els treballadors no arriscaven els seu diners, i ara seran retallats perquè altres van arriscar massa. Si penses que és difícil satisfer la teva parella, intenta-ho amb l'economia. Quan ens reclamin solidaritat per primera vegada, sabrem que tot està perdut.
