El sorprenent reconeixement pel Fons Monetari Internacional (FMI) de les seves "notables errades" en el rescat financer a Grècia recorda altres errors del passat, i ha obert el debat sobre la necessitat d'una major flexibilitat a l'aplicar dures exigències d'ajust econòmic.

L'FMI va admetre en un informe dimecres que arran del pla de rescat de 2010, que es va renovar en 2012 en quedar-se curt el primer, l'economia hel·lena es "va enfrontar a una recessió molt més profunda d'allò previst, amb una desocupació excepcionalment alta".

Aquest mea culpa va originar tota mena de reaccions a Europa i va portar a la Comissió Europea a defensar el seu paper en la crisi grega, així com la seva decisió de no avançar la reestructuració del seu deute públic a 2010.

L'assumpció de l'error és especialment cridanera en una entitat com la dirigida per Christine Lagarde, que en els seus més de sis dècades d'història no s'ha caracteritzat per admetre errors.

Tot això malgrat el seu historial de polèmiques decisions en el passat li han generat crítiques, especialment en països en desenvolupament, aquells els qui més han experimentat els efectes dels seus programes d'ajust.

És el cas de la coneguda com a "crisi dels Tigres Asiàtics" el 1997, en la qual també va intervenir l'organisme multilateral amb l'exigència d'estrictes mesures d'ajust a canvi del rescat, i que van acabar aprofundint els problemes econòmics de la regió i van provocar una aguda recessió en països com Tailàndia o Indonèsia.

O, més recentment, la crisi de l'Argentina de 2001-2002, en la que el Fons va ser incapaç d'advertir dels imminents riscos associats amb el manteniment de la paritat fixa del pes amb el dòlar.

Com a conseqüència de la consegüent sortida de capitals, el Govern argentí va imposar l'anomenat "corralito bancari", restriccions a la retirada de dipòsits, que va desembocar en la suspensió de pagaments de gairebé 100.000 milions de dòlars, un dels més grans de la història.

Per a Jacob Kirkegaard, investigador del Peterson Institute de Washington, l'autocrítica assumida pel Fons és "saludable" i suposa un pas endavant per mantenir la seva "credibilitat".

"L'informe sobre Grècia és una indicació de la mateixa avaluació posterior que es va fer sobre els seus programes a l'Argentina i Àsia (...), i suposa un toc d'atenció a la necessitat d'actuar en temps real per part de l'FMI davant les crítiques", va explicar Kirkegaard.

Així mateix, les lliçons apreses del cas grec reforcen la idea que un excés d'èmfasis en l'austeritat i el sanejament dels comptes públics comporta efectes dramàtics sobre l'economia real i els ciutadans.

"Els efectes sobre el teixit social d'aquestes polítiques d'austeritat han estat especialment perjudicials", va afirmar Michael Ash, professor de la Universitat de Massachusetts a Amherst, al referir-se explícitament al cas europeu.

Ash, coautor d'un recent estudi de gran impacte que va qüestionar l'efectivitat dels ajustos, va dir que l'actual situació de recessió a Itàlia, Portugal o Espanya mostren "clarament" la necessitat d'un canvi de paradigma i com cal incidir en l'estímul i el creixement.

En el mateix sentit es va pronunciar Mark Weisbrot, codirector del Centre per a la Investigació Econòmica i Política (CEPR), qui va treure importància a l'informe sobre Grècia en concret i es va mostrar escèptic sobre canvis substancials de les "receptes" de l'FMI.

"El gran problema és que les polítiques aplicades són errònies i el motiu que Europa segueixi en recessió i amb nivells rècord de desocupació, mentre que en EE.UU, on va sorgir la crisi, porten ja gairebé quatre anys en recuperació", va declarar.

Weisbrot va insistir, de totes maneres, que els errors del Fons no són res nou. "Les polítiques de l'FMI han fallat bastants vegades en la seva història, una gran part en els últims vint anys. Aquesta és la continuació, l'única diferència és que en aquest cas es va produir en un país desenvolupat, i va actuar en conjunt amb les autoritats europees".